Enfilat a la falda de Montjuïc i custodiat ben de prop Ludwig Mies van der Rohe i Arata Isozaki,  trobem el CaixaForum, que està consolidat ja com un dels punts de referència de l’àmbit privat del circuit artístic barceloní. Egipte, Mesopotàmia, el Siglo de Oro… La Història de l’Art amb majúscules es va fent el seu lloc a la ciutat gràcies sens dubte a l’omnipotència de l’entitat bancària; però… i l’art contemporani? La Caixa sempre ha apostat fortament per l’actualitat creativa del país, per això van crear la Col·lecció de la Fundació* i es va aliar posteriorment amb el MACBA.

El que ens interessa ara, però, és com des de la potència que concedeix tenir aquesta fortalesa a la Muntanya dels Museus es dinamitza aquest art més actual i que interactua de manera molt més propera amb la nostra realitat. El projecte COMISART, en el que s’obre un concurs públic perquè comissaris treballin amb la vastíssima col·lecció de l’entitat, ha demostrat ser en les seves últimes edicions – de manera reeixida en general – una aposta encertada, i probablement per això aquesta temporada s’ha tornat a dur a terme, recaient la responsabilitat sobre les espatlles del crític i comissari Juan Canela.  

Sota el títol “Parlo, sabent que no es tracta d’això” Canela planteja una reflexió sobre un dels grans temes de la contemporaneïtat intel·lectual: el llenguatge. Wittgenstein va exposar al seu Tractatus que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” i a partir d’aquesta idea germinal, el segle XX créixer amb la llavor del dubte i la desconfiança vers el que al llarg de la història s’havia considerat un aliat, la pròpia llengua, que al mateix temps que ens permet comunicar-nos entre individus posa límits a allò que som capaços pensar. Davant aquesta opressió virtual del pensament, les ments creadores han de treballar per doblegar els límits que sí que podem concebre, i intentar mirar més enllà d’allò concebible.

Tanmateix, més enllà del rerefons teòric – el qual he d’admetre que no arribo a comprendre totalment –, el que planteja aquesta mostra és un altre debat també de rigorosa actualitat en el món de l’art contemporani: la rellevància del comissari. Molt recentment aquest debat s’ha obert en relació amb la mostra del MACBA Miserachs Barcelona, en què el comissari Horacio Fernández ens planteja una reconstrucció tridimensional de l’obra del fotògraf barceloní, intervenint directament les imatges, recreant-les, redistribuint-les i, per tant, dotant-les de nous sentits. Entre els sectors més puristes i conservadors, aquest tipus d’intervencions sempre aixequen polseguera: “el comissari no ha d’excedir els seus límits”, “l’obra d’un artista no es pot tocar”, i un llarg etcètera de mantres en contra de la pràctica curatorial entesa com a disciplina quasi artística. El que veiem en el cas de Juan Canela i la seva mostra al Caixaforum no és altra cosa que l’obra d’un artista, un artista que treballa amb una matèria primera molt concreta i delicada: l’obra d’altres artistes; que combina de manera que creïn un discurs nou, en aquest cas apel·lant a la complexitat del llenguatge i els seus límits.

En qualsevol cas, jo us escric, sabent que no es tracta ben bé d’això. No és una mostra senzilla, i probablement genera més interrogants dels que soluciona, però al capdavall això és també una finalitat en sí mateixa. Parlo, sabent que no es tracta d’això, és una exposició que convida a interrogar-se, sigui pels límits del llenguatge, pel paper del comissari o per per què has escollit passar la tarda entre obres d’art contemporani.

No vull acabar aquest article sense fer referència als versos que donen títol a la mostra, un poema d’Alejandra Pizarnik (1936-1972), una poetessa argentina que el mateix Juan Canela ens iguala a William Faulkner, Hugo Ball o Antonin Artaud pel que fa a la reflexió sobre la paraula i el llenguatge com a mitjans restrictius de la comunicació. Ara a títol personal, m’agradaria agrair-li a aquest curator el fet d’haver-me descobert aquesta autora, que com veureu, planteja una poesia més que interessant. Sense més, us deixo amb els versos que conformen el nucli del títol de la mostra, un fragment del poema En esta noche, en este mundo (recopilat dins de Textos de sombra y últimos poemas, 1982):

Hablo
sabiendo que no se trata de eso
siempre no se trata de eso
oh ayúdame a escribir el poema más prescindible
el que no sirva ni para
ser inservible
ayúdame a escribir palabras
en esta noche en este mundo

*Ja en vam parlar a l’article sobre l’anterior exposició del cicle Comisart, Tres Narratives: Participació Memòria i Llenguatge.