Afganistan és un territori ubicat en les fronteres dels grans imperis asiàtics (tant perses com indis i russos), lloc de pas obligat de les caravanes comercials que passaven d’una banda a l’altra d’Àsia i per tant un indret de trobada de gent d’una gran varietat de nacions. En els darrers segles, el poble paixtu ha esdevingut majoritari a l’Estat afganès, especialment al sud, sent els responsables de la construcció de l’Estat i de la majoria dels seus governs en els darrers 200 anys. Al nord, però, altres nacions són majoritàries i una d’aquestes són els turcs uzbeks, que arribaren a l’actual Afganistan fa aproximadament 500 anys atrets per les riqueses de les ciutats comercials. Actualment, aquest poble uzbek és el majoritari a la banda nord-occidental del país amb una forta presencia a ciutats com Mazar-e Sharif.

Abdul Rashid Dostum pertany al poble uzbek afganès, el qual sempre ha sigut la base del seu poder polític al país. Nascut en una família humil, Dostum inicià la seva carrera política als anys 70 quan treballava en una planta de gas, afiliant-se a les organitzacions polítiques pro-comunistes que de mica en mica s’anaven estenent pel territori amb el suport de la Unió Soviètica. Quan el 1978 el partit comunista afganès pren el poder, Dostum s’allista a l’exèrcit on rebrà instrucció com oficial, doncs aleshores el nou govern es troba amenaçat per les milícies tribals que, aglutinats per la seva religiositat, es faran anomenar mujahidins. Els èxits de les forces de Dostum, majoritàriament uzbekes, fan que aquest arribi l’any 1987 a comandar fins a 20.000 homes i que només respongui davant el president Najibullah. Malauradament pel govern afganès, els mujahidins reben armament dels EEUU i, donada la crisi soviètica, perden a finals de la dècada l’indispensable suport armat de l’URSS i l’oportunitat de controlar la totalitat del país.

El 1992 la situació del govern de Najibullah es critica doncs, amb prou feines controla la capital, Kabul, del setge dels mujahidins, sent Dostum el seu únic aliat a la zona. El tadjik Massud, l’home fort de la coalició rebel, ofereix al general uzbek una posició al seu govern si accedeix a trair Najibullah i Dostum, fent gala de l’oportunisme que el farà famós, entrega la ciutat de Kabul als mujahidins. Mentre el paixtu Rabbani es converteix en el nou president del país i el tadjik Massud esdevé el seu ministre de defensa, Dostum dona un canvi a la seva imatge, de gran bevedor a bon musulmà. Però la caiguda dels comunistes no porta la pau al país, ja que el general paixtu Hekmatyar, qui a més compta amb el suport del Pakistan, tracta de prendre Kabul al nou govern. Enfadat amb els nous aliats perquè considera no se l’ha tractat com mereixia, el general uzbek es decideix l’any 1994 a unir-se a Hekmatyar contra Massud i el president Rabbani.

La política canviant de Dostum pocs cops molestà els seus partidaris de Mazar-e Sharif, majoritàriament uzbeks, que acceptaren sense problemes que el general convertís aquell territori en una mena de feu, en el qual les coses anaven ben diferent que a la resta d’Afganistan. Durant 18 anys la ciutat es deslliurà de la guerra, la universitat de Mazar era l’única oberta del país, les dones anaven sense vel pel carrer i els mercats eren plens de productes estrangers com vodka rus, ja que Dostum tolerava el negoci de contraban regional sempre i quan els hi pogués cobrar aranzels, fins i tot obrí les seves pròpies línies aèries (Balkh Airlines). Mazar és convertí durant molts anys en un lloc segur on podien anar els refugiats del sud. Però, Dostum tenia un costat fosc i es que ostentava el poder d’una manera implacable. Explica el periodista pakistanès Ahmed Rashid que, quan va anar a entrevistar el general per primera vegada, les parets del pati de la seva fortalesa estaven tacades de sang perquè, com a càstig per robar, havia lligat un dels seus soldats a l’oruga d’un tanc i l’havia esclafat davant de tota la guarnició i d’ell mateix. Un home capaç de les majors crueltats i al mateix temps, prou espavilat com per l’any 1995  a cobrar simultàniament un sou de l’Iran i el Pakistan, els quals estaven barallats sobre el terreny.

El 1996 però, la situació havia fet un gir dramàtic al país. Hekmatyar havia estat escombrat i Massud havia perdut Kabul davant d’una nova i enèrgica facció, els talibans. La situació era del tot excepcional doncs Massud havia sigut capaç de conservar Kabul dels senyors de la guerra durant 4 anys, però ara fugia al nord, on la població tadjika era majoritària, perseguit pels talibans. Dostum i Massud decidiren crear l’Aliança del Nord amb la qual pretenien parar els peus als talibans que, ràpidament, avançaven sobre Mazar-e Sharif. Aleshores però, el van trair. Sovint la política uzbeka, i en especial les relacions de Dostum amb els seus oficials, es comparen amb un dels esports tradicionals de la comunitat uzbeka, el buzkushi, una mena de polo amb genets armats amb fuets els quals es barallen per a fer-se amb el cos d’una cabra decapitada, un esport en el qual no hi ha regles ni equips. El general Malik, un uzbek a les ordres de Dostum, es rebel·là i s’alià amb els talibans contra Dostum que hagué de fugir a Turquia mentre Mazar queia a les mans dels talibans.

L’assassinat de Massud el 9 de setembre de 2001 i l’atemptat de les Torres Bessones dos dies més tard canviaren completament la situació de l’Afganistan, en decidir-se els EEUU a intervenir militarment a un país, pràcticament unificat pels talibans. Tot i que era considerat un aliat incòmode pels nord-americans, Dostum encapçalà bona part de les tropes de l’Aliança del Nord que des dels últims reductes del país anaren reconquerint terreny als talibans, participant en el setge de Kunduz i en la recuperació de Mazar-e Sharif. El seu nom, però, es féu famós a Occident quan va matar d’asfíxia a 2000 presoners talibans tancats en containers. Tot i això, el nou president pro-EEUU Hamid Karzai, no podia pretendre controlar el país sense el suport de l’uzbek, així que el va fer el seu ministre de defensa.

Havent recuperat el seu feu, Dostum entrava contínuament en conflicte amb un altre potentat local, el líder tadjik Nur. Fins i tot devia tenir enemics interns doncs el 2003 un intentat d’assassinat fa que s’exiliï de nou a Turquia. Torna sis anys més tard sota la protecció de Karzai, que necessita el seu suport per guanyar les eleccions i revalidar el seu mandat. Fidel a la seva manera de fer, l’any 2014 Dostum tornava a demostrar l’indispensable que era per al govern afganès en recolzar el nou Afganistan post-Karzai i esdevenir vicepresident del país. I és que, des del seu feu a Mazar-e Sharif, el general uzbek sempre tindrà la clau del govern i mai deixarà que ningú li passi per davant.