Llei electoral i realitat de la política

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Les últimes eleccions han fet sentir de nou el conegut lament de com treure diputats a zones poblades costa molt més vots que treure’n a zones menys poblades. Això és vist com un injustícia… sobretot per qui ho pateix. En conseqüència reclamen reformes. El tema és complicat, tècnic, però l’essencial és que qui vol reformar la llei electoral sap que ataca els drets de qui no el vota, i precisament per això li és igual.

Sembla difícil tocar el sistema actual sense reduir la representació la gent que viu en llocs menys poblats. Si això fos així, estaríem davant de campions de la democràcia decidits a privar de representació part de la ciutadania. Establert això, no faltaran veus per a la defensa de l’indefensable: dient que la llei és “injusta” no dubtaran en proposar una altra injustícia, però això sí, només faltaria: sempre a costa d’algú altre.

Valorar una llei electoral en termes de “justícia” és no voler entendre res, o fer-ho veure. Cada llei és fruit d’un context. En el cas espanyol, s’accepta com un consens general que es va voler afavorir dos partits. Que resultessin afavorits partits del nacionalisme no espanyol, amb implantació regional, no tinc clar si no va ser una conseqüència imprevista.  

No existeix una llei electoral perfecta, però sembla que cadascú tendeix a queixar-se de la seva. Una mirada ràpida pel món civilitzat hauria de fer callar tant de lament indocumentat. Criticar la llei electoral de països més rics i ben governats sembla com a mínim frívol. Per exemple, el bipartidisme dels països anglosaxons ha de semblar “injust” a més no poder als qui entre nosaltres es queixen.

Però segons com es miri sembla pràctic. La política és una discussió sobre el futur dividida en assumptes concrets. Reduir el debat sobre cada assumpte a dues posicions és una simplificació útil perquè permet actuar. Combinat amb circumscripcions petites amb un sol diputat, es trenca el control de les burocràcies de partit. Són unes persones que al món civilitzat actuen com estructures de suport administratiu al candidat. En canvi a casa nostra tenen tot el poder.

Tornant al nostre cas: privar la representació dels llocs menys poblats deixa fora el territori, i això porta implícit un model de país determinat. En realitat, l’argument de l’escó més car en vots és absurd: la legislació de fet discrimina positivament els territoris menys poblats, però això és una bona decisió política. Els territoris més poblats aporten més diputats.

A l’hora de la veritat, i davant de l’experiència acumulada, sembla segur suposar que la llei electoral canviarà poc. Els partits són incapaços de posar-se d’acord: els forts perquè no tenen cap motiu per facilitar les coses als febles, i els febles són això, febles i impotents. La situació política a Espanya i Catalunya també garanteix que aquestes qüestions s’aplaçaran sine die: sempre i quan els partits dinàstics i C’s no facin una unió sagrada per decantar la llei electoral contra els bàrbars a les portes del sistema. Felipe González proposava precisament això l’altre dia: canviar la llei electoral perquè tot seguís igual.

- Publicitat -

Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca