Lluís Foix: “No vaig publicar informació dels Pujol per por o covardia, el director d’un diari no n’és l’amo”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Caricatura de jordiminguell.com

En la seva carrera professional ha estat director, director adjunt i subdirector de La Vanguardia des de 1982, ha cobert set guerres i ha escrit cròniques des de 82 països. Vostè deu ser dels qui no s’acaben mai de jubilar…

Les coses canvien, ara no tinc responsabilitats però segueixo exercint de periodista. Escric pròlegs per a llibres, columnes per a diferents mitjans, participo en taules rodones i aprofito per llegir molt. Tot plegat m’omple el temps. Entenc la jubilació com un concepte administratiu, ens jubilem per salut, discapacitat o per canvi d’ocupació. M’agradaria disposar de més temps per llegir, però ell en si és molt curt. Considero que tots som allò que hem llegit. La lectura forma persones amb criteri fonamentat, crec que no està prou estimulada actualment.

82 països i set guerres…

Llegir, viatjar i saber idiomes és un enriquiment. En el meu cas, gràcies a l’empresa on he treballat, ho he pogut fer. Ha estat un gran privilegi.

“En la societat occidental sembla que les opinions són sagrades i els fets lliures quan la idea és a la inversa”

La societat catalana manca d’interès per a la lectura? 

Penso que el nivell de lectura és elevat. Sobretot a les capitals com Barcelona, Madrid i Bilbao. A la Catalunya interior comença a créixer perquè s’ha socialitzat. Vivim en una democràcia de massa opinió i poca deliberació, importen més les opinions que els fets. En la societat occidental sembla que les opinions són sagrades i els fets lliures quan la idea és a la inversa: fets sagrats, opinions lliures.

- Publicitat -

Com s’arriba a aquesta malversació dels conceptes?

Sobretot arran de les noves tecnologies, però també perquè és un gènere econòmicament assequible per mitjans com la ràdio. Només amb el fet que els qui parlen tenen una bona retòrica ja funciona.

El sofisme, el bon ús de la paraula malgrat la manca de coneixements, pot fomentar la ignorància? 

A vegades sí, crec que a vegades la República dels tertulians no és una república sòlida. Tant de bo tingués un ànim socràtic, de preguntar-nos-ho tot fins a arribar a una conclusió però avui això no és el que més importa. Avui s’ha de fer petar, anar dient i canviar les opinions si convé. Un antic director del The Times em deia que un periodista ha de tenir una opinió dels fets que observa, però si aquests esdeveniments canvien també ha de modificar l’opinió.

“Si un parteix d’una idea o un fet que resulta inexacte, o no és real, l’opinió que un té pot variar un cop vegi l’evolució d’aquests”

Ha de ser així?

Sí, mira, durant la primera guerra mundial se li va preguntar al Primer ministre de la Tercera República francesa, Georges Clemenceau. “Què dirà la història de la gran guerra?”. Va respondre, “no ho sé pas, el que no dirà és que Bèlgica va envair Alemanya. Si un parteix d’una idea o un fet que resulta inexacte, o no és real, l’opinió que un té pot variar un cop vegi l’evolució d’aquests. Cadascú ha d’analitzar els fets d’acord amb el context i els matisos, no hi ha opinions inalterables de blanc o negre, tot té la seva complexitat. Avui ens podem preguntar, quan Hollande posa en marxa l’operatiu per bombardejar l’Estat Islàmic, és el més adequat? Doncs no ho sabem. Per què no plantejar-se la reinserció del col·lectiu musulmà perquè se sentin ciutadans de la seva nació i que pugui pujar a través de l’ascensor social? Això serveix tant a França com a Catalunya. Avui en dia al món li falta dosis d’humanisme, no podem veure un estrany i pensar en fer-lo fora.

Això forma part dels prejudicis de la societat…

Sí, però una de les vies per combatre aquesta guerra contra la civilització és la mateixa guerra i oblidem que n’hi ha de moltes més per fer-ho. Pensa que el teu enemic és una persona que se suïcida. Aquesta, podríem dir “bomba atòmica dels pobres”, es combat amb avions? Crec que si volem guanyar aquest combat, és important la intel·ligència, fer ús de la força si cal, però amb intel·ligència.

“Avui en dia al món li falta dosis d’humanisme, no podem veure un estrany i pensar en fer-lo fora”

Però amb un context en el qual t’acaben d’atacar és fàcil mancar d’intel·ligència. Com a ciutadà francès que és víctima d’un atac d’aquesta magnitud puc sentir certa satisfacció quan veig els avions del meu exèrcit volar cap a Síria per bombardejar l’Estat Islàmic. Puc satisfer una demanda de violència contra els meus agressors.

Això és acceptat positivament avui, demà o d’aquí a 15 dies. Si no dóna resultat, el problema segueix perquè hi ha una gent que l’any 2001 va atacar Occident i aquest va respondre amb una guerra a l’Iraq que fou una barbaritat basada en una mentida. No hi havia motiu de guerra, això va propiciar, a la llarga, la creació d’ISIS. No tot fou culpa de Bush, però en gran part.

Els passos que va fer França amb la imatge de Valls i Hollande davant de l’Assemblea, i tota aquesta formant solemnement, constata que això va en serio. Hi ha una solemnitat que aquí al Parlament no tenim amb els qui van amb samarreta. Les comparacions són odioses però denoten una altra política. Les institucions se les ha de guarnir d’acord amb allò que representen, en els països seriosos com Anglaterra, Itàlia, França…

També representen una manera de fer política, en tot cas, parlàvem de França.

No hem d’oblidar que qui va atacar França eren francesos. Viuen allà, tenen la nacionalitat però no se senten identificats amb el país. Abans sabíem on era l’enemic, ara pot ser al nostre costat sense saber-ho. El sentiment de por és normal.

“No hem d’oblidar que qui va atacar França eren francesos. Viuen allà, tenen la nacionalitat però no se senten identificats amb el país”

Vostè ha cobert molts conflictes des del terreny, sense saber-ho, ara pot ser testimoni d’un que es dóna a casa seva en vista de l’organització d’ISIS. Les cèl·lules constaten que la guerra potser no és a Síria, sinó que és interna.

Molts francesos es fan aquesta pregunta, és una pregunta racional. Com prevenim un altre atac? Van a discoteques, camps de futbol i a restaurants de classe mitjana-alta. Cal fer un esforç per a la integració, tothom té les seves particularitats en un Estat de tots. Ara ens hem de fer la mateixa pregunta que ens va proposar Bush quan va fer la Patriot Act: és més important la seguretat o la llibertat? Hi ha gent que està disposada a cedir part de la seva llibertat per tal de tenir garantida la seva seguretat. El debat ve de molt lluny.

Fins a quin punt els partits francesos poden fer ús de la por?

El fenomen no és francès, és global. Les societats que hem acollit aquesta immigració hem de tornar a un ordre propi que ens identifica: Europa és religió cristiana, filosofia grega i dret romà. Si ens apartem d’aquí, les coses no seran pròpies d’Europa.

Pot ser que un europeu se senti descol·locat en el seu propi continent?

Pot ser, no exactament descol·locat perquè les societats evolucionen. Tanmateix aquests tres pilars que et deia són els que han aguantat el continent. L’ordre, “això és teu, allò és meu”. La filosofia, trencadora, clàssica o socràtica… Europa ha de ser fidel a allò que és. Per posar-te un exemple, podem oblidar-nos de les nostres catedrals però aquestes sempre acaben aixecant-se de nou. Els catalans som educats amb el dret, les nostres grans figures del segle XX han estudiat dret. Sense ordre no hi ha llibertat.

“Europa és religió cristiana, filosofia grega i dret romà. Si ens apartem d’aquí, les coses no seran pròpies d’Europa”

O sense seguretat, no hi ha llibertat… És el debat que dèiem abans.

Sí, és un debat francès i nord-americà. Per exemple, la campanya de Donald Trump fa una mica de fàstic. Que vagi primer en les enquestes per les primàries republicanes fa una mica d’angoixa. La llibertat és viure en societats multiculturals.

Albiol diu que el problema d’Europa és, precisament, la multiculturalitat.

Habermas diu que el segle XXI és el segle de l’altre. Has de respectar i conviure amb l’altre. No és el teu enemic, és un ciutadà amb els mateixos drets i deures que tu. Quan tens un sector que se sent apartat, que viu en barris foscos i sense equipaments és més susceptible de no integrar-se.

Com resolem la qüestió Catalunya-España? 

És un problema que l’hem d’assumir, mentre no hi hagi una solució possible seguirem com ara. No sóc antiindependentista, però no sóc aventurer.

Home, amb la seva trajectòria no em dirà que no és aventurer…

(riu) Bé, sí que sóc aventurer però quan fas una cosa has de saber fins on pots arribar. Els anglesos quan van a una ho fan perquè saben que hi poden arribar fins al fons, quan es diu que van deixar les colònies amb classe no és cert. Ho van fer amb molta violència. El que vull dir és, fins on pot arribar el procés català? La història té un curs molt imprevist, no saps que passarà amb els condicionants que es presenten.

“Fins on pot arribar el procés català? La història té un curs molt imprevist, no saps que passarà amb els condicionants que es presenten”

El catalanisme, per exemple, creia que podia arribar a regenerar l’Estat espanyol. Amb una política catalana que es mou en un eix nacional entre independentista o no independentista, el catalanisme clàssic on el posa? 

Tot és catalanisme, les Bases de Manresa orienta la política catalana i influeix en la política espanyola, el que no vol dir que la domini ni que sigui a favor seu. Com va passar amb la Setmana Tràgica, la primera i segona dictadura, la República i la Constitució del 78, Catalunya ha fet moure Espanya molt més que els bascos, per exemple.

Ho comentava amb l’Ernest Lluch, quan deia que Jordi Pujol havia comés un error en superar el catalanisme i declarar-se nacionalista.

I ara independentista.

Clar! Declarar-se nacionalista, en el moment en què ho va fer Pujol, era una equivocació. Al món Occidental era un concepte inadequat. Avui per primera vegada des de la restauració, la segona força política al Parlament no ve del catalanisme polític, és Ciutadans. I és la vegada que més es parla castellà en la política catalana, sigui per ells i pel seguiment del PP en els últims 35 anys. El catalanisme nodria la política, això s’ha trencat i ha tensat la situació; Convergència no s’atreveix a exhibir el seu nom, Unió s’ha trencat, el PSC s’ha trencat, la CUP apareix com a força emergent… Ja veurem com evoluciona aquesta força que no creu amb l’Europa de la que formem part ni amb l’euro ni amb les lleis que vinguin del Parlament Europeu.

 

Em costa trobar una paraula per determinar què és el catalanisme ara mateix com a concepte compartit per una gran majoria. El fet és que quan anem a les urnes veiem que el país és plural, que hi ha una representació molt dispersa. Junts pel Sí, per exemple, és una suma de sensibilitats que complica fer un govern. Hem de ser conscients que la desconnexió no és fàcil, hem perdut figures referents com en Vicens Vives que simbolitzaven el pacte. 

“Per primera vegada des de la restauració, la segona força política al Parlament no ve del catalanisme polític, és Ciutadans”

Quan vostè fou director de La Vanguardia publicava unes entrevistes del president Jordi Pujol escrites per ell mateix, per què no s’hi negava? 

Un ha de pensar qui era Jordi Pujol l’any 1985… Em deia “si no la vols li dono a l’Antonio Franco (El Periódico) perquè la publiqui”. Jo no en vaig signar una que era totalment redactada pel mateix Pujol. Situacions semblants eren viscudes per periodistes d’altes mitjans.

Però vostè com a periodista com ho podia tolerar? 

En el seu moment vaig dir prou, aleshores durant uns mesos em va fer la creu. El periodista, quan dirigeix un diari com La Vanguardia, ha de tenir present moltes coses. Ets una empresa que representa uns lectors transversals… per què ha durat 135 anys? Perquè va a remolc de l’establishment. És un diari que no vol canviar governs. És un diari molt representatiu de la societat catalana. Ni és bo ni és dolent, és el que és. És un diari amb molta història, un diari que és referent per als qui pensen com tu o no i sempre està al mig del debat. És un diari fort per la seva fragilitat, ha patit campanyes com la del Galinsoga i s’adapta. El fa fora i s’adapta a nous temps.

La Vanguardia és un diari fort per la seva fragilitat”

Els diumenges sempre s’interpreta pels seus articulistes que, o és independentista o és antiindependentista. 

Exacte! És molt representatiu del país.

Hi ha una història negra del periodisme català? 

El govern català volia controlar la premsa de la mateixa manera que ho volia el govern de l’Estat. Pensi que els mitjans tenen molta influència i el poder polític té sempre la temptació de controlar-los. La llibertat en les democràcies s’ha de guanyar dia a dia.

Problemes amb la pluralitat informativa?

Els qui no pensen d’una determinada manera mira com el representen en segons quins mitjans. Hem arribat on hem arribat per una situació política inesperada.

“El govern català volia controlar la premsa de la mateixa manera que ho volia el govern de l’Estat. La llibertat en les democràcies s’ha de guanyar dia a dia”

Perdoni, però a mi ara que es digui que això s’ensumava i no es deia… 

Moltes coses que es deien les tinc per escrit. El mateix president Pujol preguntava què es deia de la seva família en aquell moment. N’estava al corrent.

Per què no ho va publicar?

Per por o per covardia. No oblidi que el director d’un diari no n’és l’amo.

Com a jove que comença en el periodisme que ho digui ara no em serveix… 

Ho entenc. També ara passa semblantment. Els periodistes quan comencen tenen poca capacitat de maniobra i els hi resulta costa amunt escriure o parlar en públic en contra de la línia del mitjà en el qual treballa. Això també passa en altres països europeus.

“No vaig publicar informació dels Pujol per por o covardia”

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca