Quan l’exministre socialista darrere les lleis de gènere va rebre una denúncia per violència de gènere va saber moure fils per no anar al calabós. Juan Fernando López Aguilar havia dit el 2006 que les denúncies falses eren “un cost assumible”. Però ell no va tolerar veure’s sotmès a la “seva” llei, a diferència de milers d’homes que no van tenir més remei.
L’episodi demostra tant el caràcter aberrant de la llei com (un cop més) el menyspreu infinit de les castes governants cap al poble. Poques feministes professionals ho devien notar, i menys encara ho devien metabolitzar i van fer com si no hagués passat mai. Val a dir que el fet, la primavera de 2015, va durar poc dins del femer de l’actualitat, on els escàndols d’avui sepulten els d’ahir igual que els de demà sepultaran els d’avui.
La legislació de gènere acaba amb la presumpció d’innocència dels homes. Sense presumpció d’innocència, ¿no és tècnicament irrellevant si la denúncia és falsa o no? La connexió entre “veritat” i “justícia” es trenca. Dos mil anys de dret de sobte no valen res perquè algú s’ha decidit a crear un món millor peti que peti, mentre no sigui un exministre socialista.
Avui aquesta legislació perdura perquè ha generat burocràcies disposades a defensar-se. Les subvencions són un negoci: lligades al nombre de denúncies tramitades, l’incentiu per augmentar la “productivitat” és imparable. La confluència amb el sensacionalisme mediàtic culmina la creació del clima de pànic moral.
Potser molts ja no són capaços de distingir-ho, però existeix el fet i la “percepció fabricada” del fet als mitjans. És tràgic que entre 60 i 70 dones siguin assassinades cada any des de 2007. Tenint una filla quasi major d’edat, com qui això signa, costa d’imaginar res pitjor. Però sense la legislació actual de gènere l’Estat igualment s’enfrontaria al problema.
Ara mirem la “percepció fabricada”: obrim un digital i comprovem la histèria mediàtica i la suculenta publicitat institucional en nom d’una “ciutat” antimasclista, per citar una campanya recent. Comparem-ho amb el silenci sobre altres morts de dones. El 2014, per exemple, van morir 1131 persones en accident de trànsit, i es pot assumir que la meitat van ser dones: tantes en un any que en vuit de violència masclista. Sobre aquesta mortalitat a la carretera no hi ha cap intensitat mediàtica. Els tres morts diaris de 2014 són “un cost assumible”.
La legislació de gènere ha fet molt de mal. La resistència és a les catacumbes d’internet. Les veus més eloqüents són dones. D’una banda hi ha el mal causat: vides destrossades d’homes arruïnats i empresonats per delictes que comesos per dones serien faltes. Per no parlar dels suïcidis d’homes. D’altra banda les repercussions antropològiques potser acabaran sent profundes: quan la presó, la ruïna i el suïcidi són riscos reals, per a l’home jove hetero l’opció racional és no casar-se, no comprometre’s.
El lector d’aquest perfil farà bé de preguntar-li a ella quan s’estiguin asseguts a una terrassa: “creus que la violència de gènere inventada és un problema?”. Si contesta malament, farà bé de no dir una paraula més, aixecar-se de la cadira i arrencar a córrer fins a travessar la ciutat i travessar valls i muntanyes, corrent dies i dies, sense mirar mai més enrere.
Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.
