Les jeremiades de cada any contra el Nadal es podrien evitar tancant els crítics durant les festes en algun lloc fosc i mal ventilat, a dieta de torró i cava tebi (i sense res per llegir). Perquè s’ha demostrat que el Nadal no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. El futur ja ha començat: és una parella de lesbianes catalanes amb una nena del Congo adoptada, passant-lo tranquil·lament, a les Canàries, en un hotel, amb més amics, i qui no s’adapti es mereix tot el que li pugui passar.
El Nadal clàssic és un arcaisme del segle XIX, com el circ, els museus de figures de cera i les exposicions universals. Per desenvolupar el punt vegem amb una mica més de detall els temes de les festes.
Primer, la idealització de la família després de la normalització de les separacions, el divorci, la “monogàmia successiva”. En realitat, és impossible salvar en uns pocs dies les relacions familiars quan s’han ignorat tot l’any. La bulímia emocional concentrada en pocs dies porta a fantàstiques escenes de melodrama, fins i tot a les millors famílies.
Segon, la idealització de la infantesa. Oh, el plaer autèntic de veure els nens assotar el tió i desembolicar regals! Sí, però tot això en una societat que no vol tenir fills, plena de pedofòbia, amb una natalitat insuficient. Entre els qui tenen fills, l’endemà de Reis quants d’ells i elles no tornen a la cursa i angoixen les criatures durant la resta de l’any, preparant a consciència el terreny per a les neurosis futures?
Tercer, l’excés gastronòmic. Menjar molt durant uns dies de festa és una supervivència del món agrícola, de quan la gent menjava menys, veia carn de tant en tant i cíclicament passava gana. Avui mengem massa tot l’any i el cost de cuinar i servir la família és cada vegada més difícil d’assumir. Els diners no donen per a les platerades de marisc i peix que aconseguien les mares dels anys seixanta i setanta. Per no parlar del temps: jo no es vol passar hores a la cuina, no interessa, no se’n vol saber. Tot ha de ser ràpid i fàcil, per satisfer impulsos. El pas lògic següent és abandonar casa pel restaurant.
Quart, la religió. Després de l’abundància i la desmesura emocional i gastronòmica, la vivència espiritual és difícil. Molts anàvem a missa un cop l’any, per la missa del gall, fins que ens vam cansar de sentir el capellà carregat d’anys renyant-nos perquè no n’hi ha prou un cop l’any. Avui a l’església catòlica li ha sortit competència: els llatinoamericans són devots, però de la immigració musulmana i asiàtica no es pot esperar més que indiferència pel minyonet de pares d’ètnia semita que, curiosament (coses de la fecundació artificial) diu la cançó que va sortir “ros i blanquet”.
Del llibre Per què tot és una merda, revisat.
Ara Llibres, 2008
Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.
