Malgrat el pessimisme que va propagar el debat de la CUP davant el possible acord per començar a caminar en el procés constituent, avui la situació resta tan avançada que les preguntes que ens hem de fer són dues:
1- Quan es farà públic l’acord?
2- Aprovarà l’assemblea de la CUP aquest acord que emfatitza el pla de xoc i concreta el procés constituent amb la presidència d’Artur Mas?
Aquestes últimes setmanes, però sobretot aquests últims dies, s’han concretat molts dels punts claus que semblaven difícils d’acordar. La premissa fou la de negociar, cedir i acordar per gestionar la victòria. Als passadissos del Parlament es formulava la pregunta: “serem capaços de gestionar una victòria?”. La qüestió és capdal si tenim en compte la història d’un país que ha madurat i reivindicat la seva raó de ser a través de derrotes nacionals i els múltiples intents d’acabar amb la seva naturalesa cultural. És la primera vegada que el Parlament de Catalunya compta amb una majoria absoluta netament favorable a l’Estat propi, gestionar-la no és poca cosa. La història demostra que la constitució d’un Estat i els passos per fer-lo no és ni serà mai una empresa fàcil, ràpida i unànime des del primer moment. És bo tirar enrere i recordar les negociacions per recuperar la Generalitat l’any 1977: Tarradellas, Govern de l’Estat i representants polítics catalans escollits en les eleccions generals pugnaven per qui era el negociador, qui estava legitimat, com es recuperaria la institució, quin poder tindria, quin rol jugarien els comunistes i els socialistes… Els llibres mostren un desgavell molt similar a l’actual, en aquell moment l’acord fou possible per la cessió de totes les parts; avui el marc és el mateix.
L’enquistament de les negociacions actuals sorgien per una concepció de l’acord en clau partidista, alguns interlocutors confonien el progrés d’aquestes amb la claudicació de Convergència o la CUP. Un marc que no respon en cap cas a la realitat del moment, a la taula hi ha representats tot un seguit d’accents que neguen tal interpretació. Cap partit pot imposar la seva voluntat donada la pluralitat negociadora, qui ho faci o intenti fer-ho no està per la tasca per la qual ha estat escollit.
Les qüestions claus s’estan resolent, el gruix de la negociació està acordat. Les línies que queden per concretar es tancaran aviat. Quan estigui tancat, caldrà preguntar-nos: què decidirà l’assemblea de la CUP? El 29 de novembre les bases van apostar per anar a eleccions abans que donar la presidència a Mas, tot i que aquesta qüestió queda recollida en una promesa electoral a través d’una pregunta periodística i no al seu programa. Les preguntes, o la pregunta, és precisament aquesta: posaran per davant el veto a una persona que el camí cap a la República?