El PSOE i el PP s’enfonsen perquè no atrauen votants de l’edat dels seus nous líders. Uns i altres tenen una base social amb més punts en comú del que es podria pensar: capten sobretot el vot de la gent de cinquanta anys en endavant, treballadors fixos, funcionaris, pensionistes i els qui s’han beneficiat més del creixement econòmic. Avui reneguen de tot en la petita conversa quotidiana perquè és socialment acceptable, però bàsicament viuen bé, gràcies a un cert patrimoni acumulat.

Tot i amb això el PP guanyarà les eleccions perdent quasi la meitat del vot, i el PSOE s’encamina cap als pitjors resultats de la seva història, després d’una legislatura de majoria absoluta del que probablement és la dreta més corrupta i cafre d’Europa. La suma dels dos passarà del 75 per cent del vot a poc menys del 50.

De renovar-se ja ho han intentat, començant pels líders. Al PSOE hi ha Susana Díaz (nascuda el 1974), Pedro Sánchez (1972), Carme Chacón (1971).Al PP, de la mateixa generació mana molt Soraya Sáenz (1971). Però es detecta el mateix esforç per promocionar-los encara més joves, com ara Pablo Casado (1981) o Andrea Levy (1984).

Per què tot aquest nou “talent” no atreu? Perquè no són són vistos com gent normal, sinó gent de partit. Cultivats com flors d’hivernacle ja des dels anys universitaris. Protegits del món exterior, disposats a tot a canvi del benefici personal, de la pròpia carrera. Són gent capaç d’obviar i sublimar psicòticament el menyspreu que inspiren, tibant el llavi superior i mostrant les dents en un tens i fals somriure blanquejat.

El resultat és la mediocritat intel·lectual i la buidor autosatisfeta de qui, en el fons, sap que només s’ha de preocupar de saber estar davant les càmeres. Per exemple, el pas Carme Chacón al capdavant l’administració militar es va acabar el primer dia, amb la foto passant revista a les tropes prenyada. Andrea Levy no sabríem qui és si no fos fotogènica i no hagués “funcionat” a les tertúlies. Pedro Sánchez, si no fos alt i ben plantat s’estaria morint de fàstic ensenyant economia en alguna universitat privada de segona.

Podemos i Ciudadanos en canvi sí que representen una novetat genuïna. S’alimenten del trencament generacional en les bases sociològiques de l’esquerra i la dreta. El vot a Podemos canalitza la ràbia dels estafats, dels exclosos, dels econòmicament inviables, sobretot gent de fins a quaranta i tants anys. Parlen de canvi en termes de nou contracte social, de tracte més just, d’exigència de respecte.

El vot a Ciudadanos es nodreix de gent urbana, professionals en les franges d’edat també fins a la quarantena. A diferència del PP, els líders de la nova dreta no provenen de nissagues amb pedigrí franquista, sinó que surten de l’anonimat de la classe mitjana. El seu vot és aspiracional: permet als satisfets el premi d’identificar-se amb l’aureola del guanyador, del pròsper.

La diferència entre vella i nova política s’explica bastant pel distanciament de pares instal·lats i fills inquiets o frustrats. El que es pot concloure d’un país on cada ics anys apareixen noves generacions de polítics oferint “canvi” i un nou començament ho deixarem a la intel·ligència del lector.

Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.