Avui en Josep Ramoneda publica una columna al diari Ara preocupat, com no podia ser d’altra manera, del triomf del Front Nacional a la primera volta de les eleccions regionals franceses, celebrades diumenge passat. L’autor identifica una dinàmica per la qual el discurs del Front Nacional ha anat calant en les altres forces, incapaces d’oferir una alternativa. Així, l’autoritarisme, la xenofòbia, el comunitarisme, s’estenen a la dreta menys radical i a l’esquerra exsocialdemòcrata en una mena d’ideologia o marc mental que l’autor anomena neorepublicanisme francès.

Val a dir que coincideixo amb el diagnòstic de l’autor i que igualment em fa tremolar el triomf de l’extrema dreta, que tot apunta que acabarà sent un gol en pròpia envers l’Estat Islàmic, però rebutjo totalment que se l’etiqueti de neorepublicanisme: aquest nom no només és totalment desencertat sinó que afavoreix indirectament una de les estratègies comunicatives de la dreta francesa.

Republicanisme i França són idees que acostumen a aparèixer plegades en el nostre imaginari: Liberté, Egalité, Fraternité, una dama amb barret frigi guiant el poble, la Guillotina a la Plaça Vendôme… La Revolució i l’establiment d’un estat on el sobirà, teòricament era el poble ha marcat la simbologia francesa i, de retruc, occidental. Així mateix, tot sovint l’associem al suposat triomf de la raó sobre la religió, que es tradueix en un laïcisme militant i rabiüt, que sovint adopta tocs xenòfobs… I ja som al cap de carrer on va a parar Ramoneda. El neorepublicanisme de Le Pen fóra l’exageració dels elements més dèspotes (Il·lustrats, això sí!) d’aquesta ideologia.

Però és encertat tot això? La meva resposta és que no. El Republicanisme, la il·lustració, el laïcisme… tot sovint van de bracet malgrat que no sigui, ni molt menys, una necessitat. El Republicanisme, abans que res, és una ideologia de llibertat. Si per tenir llibertat hem de ser més o menys laics, és una altra història, però en qualsevol cas, el valor suprem pels republicans és la llibertat, i la idea és que implica quelcom més que que no vingui ningú amb una tralla a dir-nos què hem de fer. I que, en general, cal un cert compromís per a mantenir-la. Aquí trobem republicans que en podríem dir clàssics, que defensen que la participació és una virtut que hem de cultivar i que és bona per si sola (una tradició que comença amb Aristòtil i Ciceró, i que continuen personatges tant il·lustres com Maquiavel o, més cap ençà, Hannah Arendt) i de cívics, una corrent molt més moderna, tot i que pensadors com Tocqueville introdueixen algunes idees que en són clau, que abandona la prescripció moral de participar i cultivar les virtuts públiques (això és cosa de cadascú), però que potser sí que cal baixar a l’àgora per a assegurar la nostra condició de ciutadans lliures i que, malgrat que sembli una obvietat, treballar pel bé comú, convé a tothom, més que no buscar cadascú el seu benefici privat. Així, la idea de la llibertat republicana és que ningú pot estar en posició d’exercir una autoritat arbitrària sobre nosaltres, tant se val si ho faci o no. Això implica doncs, que, fins a cert punt, som amos de nosaltres mateixos i hem de tenir cura que així sigui. D’aquesta manera, el Republicanisme acostuma a demanar unes institucions democràtiques de qualitat i un debat i una deliberació pública sobre els afers comuns molt més profund que altres teories.

Sona bé, no? I sembla que desconfiar de qui ve de fora, sostenir que la teva cultura societal és la millor sense explicar per què, el populisme… no hi acaben de cabre. Però ben probablement si li diguéssim neorepublicana a Marine Le Pen estaria la mar de contenta. I Nicolas Sarkozy va batejar la Unió per un Moviment Popular com, senzillament, Les Republicains. I és que, si sumem les connotacions positives del Republicanisme tal i com l’hem explicat, com el seu paper a l’hora de fundar l’Estat francès tal i com el coneixem, és un caramel massa llaminer per una dreta necessitada d’un bon màrqueting per a vendre les seves propostes. Així, és molt probable que la gran majoria de francesos s’identifiquin amb el concepte de republicà, i si un moviment representa el Republicanisme, és què, d’alguna manera, representa la nació francesa com a tot. Per això defenso que aplicar el concepte republicà a la dreta xenòfoba (o no tant xenòfoba, però dreta conservadora al cap i a la fi), és, encara que sigui indirectament, fer-los el joc.

Els que, d’una manera o altra, ens identifiquem amb la ideologia Republicana, hauríem d’impedir que un moviment xenòfob en faci ús, i encara més, que amb l’etiqueta de Republicanisme, s’hi identifiqui la xenofòbia, el populisme i l’extrema dreta.