L’agost de 1945, Little Boy i Fat Man van caure sobre Hiroshima i Nagasaki respectivament, provocant destrucció i desastre com mai s’havien vist fins aleshores. La detonació d’aquests dos artefactes atòmics sobre la població civil nipona va suposar la fi de la Segona Guerra Mundial i l’inici de la carrera armamentística que protagonitzaria la guerra freda fins a la caiguda del Teló d’Acer – escenificada amb la destrucció del mur de Berlín – el 1989. Sense oblidar el nefast precedent de tot plegat: l’holocaust nazi.
Les conseqüències que els fets aquí esmentats van tenir a escala mundial són sobradament conegudes, essent probablement la més destacada de totes elles la consolidació dels Estats Units com a primera potència mundial en l’àmbit militar i econòmic. Cal no oblidar, però, que aquesta hegemonia de res serviria sense el que realment connecta a la gent: la cultura. La massiva quantitat de morts lligada al conflicte que va assolar el Vell Continent als anys quaranta va comportar – òbviament – una fortíssima sacsejada per la intel·lectualitat del moment, i després d’un període de silenci i digestió necessaris (fins a l’inici de la dècada dels cinquanta) començaren a sorgir les primeres representacions artístiques sobre la guerra i l’holocaust.
Un dels primers pensadors a fer referència al desastre va ser l’alemany Theodor Adorno, seva és la frase “escriure poesia és un acte de barbàrie després d’Auschwitz”, repetida quasi a tall de mantra per a expressar la profunditat de la sanguinolenta ferida que s’havia obert a la carn del Món. Tanmateix, d’entre les moltes maneres de processar la contundència de l’experiència viscuda per a plasmar-la en l’art, una va tenir més fortuna que les altres, essent avui dia un dels formats més consolidats en l’art contemporani: l’arxiu.
Durant més de seixanta anys s’ha anat representant l’holocaust – i altres desastres en què s’han perdut gran nombre de vides – mitjançant l’acumulació d’ítems: documents, deixalles, o fotografies (normalment disposades de manera reticulada) sempre referint als caiguts en l’esdeveniment en qüestió. Aquesta forma d’exposar, com ja he dit, ha fet fortuna en el món artístic contemporani: artistes d’arreu del món hi ha fet referència per a exposar diverses problemàtiques, des de la censura – com és el cas d’Antoni Muntadas i el seu File Room –, fins a la mort en la guerra, com la Réserve des suïsses morts (1991) de Christian Boltanksi, passant per successos diversos com els que León Ferrari inmortalitza a Nosotros no sabíamos (1976). Fins i tot en obres de caire performàtic, com Balkan Baroque de Marina Abramovic, l’acumulació és sinònim de vides perdudes: en aquest cas l’artista va estar diversos dies netejant centenars de fèmurs de vaca en un soterrani a la Biennale de Venècia de 1997 en referència als morts de l’aleshores candent conflicte dels Balcans.
Això no obstant, a causa de la citada posada en escena – l’acumulació de peces – l’accés al contingut de l’obra artística es fa sovint pedregós i costerut per a l’espectador. En aquestes ocasions acostumo a recordar la frase de Bertolt Brecht: “Si la gent vol veure només coses que pot entendre, no haurien d’anar al teatre[1]: haurien d’anar al vàter.” No seré jo qui digui que l’art ha de ser fàcil i entrar a la primera, al contrari, crec fermament que l’art exigeix d’un esforç, i igual que no exigim a un científic que simplifiqui una teoria d’un nou descobriment que no entenem per la seva complexitat, tampoc ho hauríem de fer amb un artista i la seva obra [2].
En qualsevol cas, per culpa de la mandra que impera en la nostra societat, aquest esforç no sempre es porta a terme – més aviat s’evita tant com es pot – donant lloc a una cosa tan problemàtica com la banalització d’un fet tan seriós i determinant en la història com és l’holocaust. Un exemple clar ha sigut citat en algunes ocasions per estudiosos [3] del tema: dues noies anònimes visitaven l’exposició “Arxiu Universal” al MACBA el 2009, i en plantar-se davant l’obra El camp de la Bota de Francesc Abad, van dir “mira, una altra obra d’aquestes sobre l’holocaust”. L’obra en qüestió, òbviament no té res a veure amb ni camps d’extermini ni amb nazis, sinó que documenta l’evolució del Camp de la Bota de Barcelona, dràsticament reformat el 2004 per la construcció del Fòrum de les Cultures. L’arxiu com a obra artística, doncs, es troba que la seva forma està començant a esdevenir contingut perquè ha sigut assimilada pel públic, que en la seva (nostra) impertinent mandra evitem esforçar-nos per a penetrar en el teixit de l’obra i assaborir-ne i aprehendre’n el que se’n destil·la.
Aquest fet puntual evidencia una tendència que pot ben ésser extrapolable a la resta de mortals que flâneurejen per les exposicions d’art contemporani: la forma comença – si no ho ha fet ja del tot – a tenir més pes que el contingut. Si prenem aquesta premissa com a vàlida, un raonament molt senzill surt flotant a la superfície del pensament: si el que pretenen les obres que aglutinen gran quantitat de peces és impactar, transmetre i/o conscienciar al públic, no queden ferides de mort davant aquesta preeminència del format? La resposta és categòricament que sí. Tanmateix, això és una especulació basada en un cas concret, pel que seria lícit declarar que una tendència artística tan potent com l’arxiu està acabada; però el que sí que es pot afirmar amb vehemència és que comença a mostrar signes d’esgotament.
Recentment – per desgràcia – estem essent testimonis en primera fila de la mort i la catàstrofe: la crisi humanitària sense precedents dels refugiats, atemptats cruents i sanguinaris a París, matances a Mali, Síria, Egipte, Iraq… I no acabaríem la llista. Centrem-nos però en els atemptats de la capital francesa. És un nou 11-S, un nou 11-M; és l’eclosió d’un nou i funest format de desastre i terror, diferent de les guerres tradicionals, diferent de tot. No és moment ara d’entrar a analitzar el fenomen del terrorisme a occident, però per concloure aquesta petita reflexió sobre art, vida (i mort) i arxiu, potser és un bon moment per a plantejar-se si una nova relació amb la mort comportarà també un nou camí artístic amb què enfrontar-la. En qualsevol dels casos, cal posar èmfasi en aquest caràcter catàrtic que l’art té amb el millor i el pitjor de les nostres existències: en última instància, el que l’art fa és fer-nos gaudir els bons moments amb més intensitat i ajudar-nos a digerir els moments més durs amb eficiència.
Serà aquesta la fi de l’art-arxiu com el coneixem?
–