L’elogi de l’ombra (Jun’ichirō Tanizaki, 1933)
Judokes, samurais, manga, robots i tot el porno bizarro que vulgueu. Aquestes probablement son algunes de les coses que venen a la ment del lector quan pensa en el País del Sol Naixent; però per bé o per mal la cultura nipona ens és molt present. No obstant això, la literatura és una de les joies ocultes del Japó per a gran part del públic occidental. Avui us convido a llegir L’elogi de l’ombra de Jun’ichirō Tanizaki. Aquest breu assaig, escrit amb una ironia finíssima, humor i una prosa magistral, és una de les obres literàries contemporànies que més ha influït en el pensament i l’art japonesos del segle XX – sense anar més lluny, creadors com Arata Isozaki el citen com a gran referent – ja que fa una cosa que no s’havia fet mai: analitzar la societat japonesa vers d’irrupció de l’occidentalisme. L’elogi de l’ombra és una reflexió sobre la consciència nacional i la identitat col·lectiva de tots els japonesos, que fins ben entrat el s. XIX van estar aïllats del món. Amb aquesta lectura que només puc qualificar d’extremadament enriquidora, s’arriba d’una banda a entendre millor la manera en què pensen els japonesos, i de l’altra a reflexionar sobre els trets que diferencien uns pobles d’uns altres.
Nymphomaniac Vol. I i Vol. II (Lars von Trier, 2014)
Al bo d’en Lars von Trier – senyor que, recordem-ho en un moment de la seva vida va dir que “entenia” a Hitler – li van caure hòsties grosses com rodes de molí per aquesta pel·lícula en la qual la protagonista es passa tot el metratge cardant a tort i a dret. Més enllà de l’anècdota del sexe explícit (que molts crítics i espectadors no poden superar), Nymphomaniac (2014) ens presenta una història trista, crua i dura. La vida d’una noia (Charlotte Gainsbourg) que viu turmentada per la seva addicció al sexe, el gran tabú d’occident. Aquest és un film complicat de veure, en primer lloc, perquè sent sincers, costa concentrar-te en l’argument amb tant de pit, cuixa i carn d’olla en pantalla; i en segon lloc (ara essent més seriosos), perquè la profunditat del discurs subjacent és prou considerable com per a veure els dos volums en què es divideix l’obra per acabar de lligar caps i fils. En qualsevol cas, tothom és lliure de fer-ne la seva interpretació, però si em permeteu la llicència, us donaré un consell: NO mireu aquesta pel·lícula amb els vostres pares. De res.
Stratosfear (Tangerine Dream, 1976)
La música electrònica ara ja és total i absolutament mainstream, i festivals com el Sónar així ho demostren any rere any. Abans d’aquest mainstream, a la terra del hipsterisme avant-la-letre i de la gent amb gustos peculiars, existien ja fa dècades bandes que feien coses molt interessants, com Tangerine Dream. D’origen alemany (com la majoria de grups d’electrònica dels setanta), es van especialitzar en un tipus de música tranquil·la, catalogada a posteriori com ambient, així com l’space rock, etiqueta que podríem posar a l’àlbum d’avui, Stratosfear (1976). Aquest disc, de poc més de 30 minuts de durada, compta només amb quatre temes, que s’enllacen entre si proporcionant aquella unitat i cohesió que tanta il·lusió em fa trobar en obres musicals: és com traslladar la coherència estructural d’una escultura al so; com una sonata dividida en moviments. Stratosfear ni és una escolta animada ni és apta per festes, més aviat el contrari. És un àlbum tranquil i contemplatiu, i és aquí on rau la seva gràcia: en la trepidància de l’esdevenir del present, sovint són necessaris moments de calma i reflexió. Doncs bé, aquests han d’anar acompanyats de Tangerine Dream. Podeu sentir l’àlbum aquí.
*Recordeu que podeu seguir la llista de reproducció a Spotify amb les recomanacions setmanals de la Revista Mirall!!