Hi ha coses que són veritat encara que les digui Salvador Sostres. Sobre el“Polònia” (cito de memòria) l’intrèpid opinador sostenia un argument contra els creadors i els responsables del programa amb l’estil entranyable que l’ha fet tan estimat per tothom. No ho comentaré, però em va cridar l’atenció quan va dir que solament la televisió pública catalana compra el programa, cosa que és veritat.
A partir d’aquí, si ho paga el govern no és sàtira. Aleshores què és? Doncs un simulacre: s’assembla a la sàtira més que a altres coses, i té gags genials, com el de la merda punxada amb un pal per a Catalunya, en temps de Zapatero, o fa poc el del croissant de xocolata. Però també té gags normals, ni fu ni fa i de vergonya aliena, no discutirem la qualitat teatral o televisiva.
La qüestió és per què existeix el simulacre. Només podem especular. Veiem que reparteix contingut al mil·límetre perquè tots els colors polítics rebin, i es dirà que només faltaria, és una televisió pública. El problema és que l’efecte final és massa calculat, com es pot veure per exemple amb la forçada continuació del gag del croissant de xocolata la setmana després.
Però sobretot, i això és l’essencial, hi ha com una esmena a la totalitat de la classe política: “Polònia” és, en última instància, un exercici d’antipolítica inofensiva per complaure l’audiència. Mai va ser tan evident com quan els polítics reals s’enfrontaven al plató amb als seus dobles: ho van deixar de fer, els creadors del programa devien veure que era massa obvi.
I no, si us plau: res de “és sa riure’s d’un mateix”, res de “l’humor és una cosa molt seriosa” ni cap dels tòpics cansats sobre la qüestió. Vivim en un país controlat per la burocràcia institucional. Res no existeix si no està “reconegut oficialment”, expressió que traduïda al català vol dir registrat, regulat i controlat per funcionaris i polítics.
L’Estat és com una immensa truja i tothom vol la seva mamella: feina vitalícia, càrrecs, encàrrecs, subvencions, premis i avantatges i privilegis. Però després resulta que som antipolítics perquè “són tots iguals”. Per tant, tenim un problema molt gros: no creiem en el sistema, només ho fem veure mentre ens convingui, i “Polònia” contribueix a donar a això carta de naturalesa. Quan l’humor el paga el govern i és general, obligatori, calculat i complaent, deixa de ser subversiu i es converteix en una eina de control social a través de la creació de consens i del foment del conformisme.
Si ara que ja som al cap el carrer, incloem el Procés en aquesta especulació, veurem que crear un Estat és potser una de les coses més serioses i difícils que es pot plantejar una societat. Afegim-hi un Estat en contra unit com un sol home, la divisió del propi independentisme i l’existència de parts importants de la població resident a Catalunya en contra, i francament, o bé no hi ha lloc per a l’humor, per horrible i sacríleg que això soni, o bé si hi ha un vàlvula de seguretat humorística al final és perquè en el fons ens estan dient “els de dalt” que no ens ho prenguem massa a la valenta, no fos cas que prenguem mal.
Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.
