Bernie Sanders, 74 anys, jueu, ginecòleg i l’únic precandidat del Partit Demòcrata que està plantant cara a Hillary Clinton. L’últim reducte socialdemòcrata dels Estats Units. Després de més de 25 anys com a senador independent del Partit Demòcrata per l’Estat de Vermont, Bernie ha donat la sorpresa a les enquestes més recents. Quina és la clau d’èxit perquè un vell xaruc d’un petit Estat de la costa Est dels Estats Units hagi passat de tenir una intenció de vot del 4% el gener de 2015 a una del 27,5% el setembre?

Els més agosarats aposten per la campanya de comunicació. Bernie, Bern pels seus votants, supera en seguidors a Hillary Clinton en totes les xarxes socials. Els experts assenyalen que hauria calcat la campanya de comunicació que va permetre a Barack Obama desbancar a la candidata Hillary Clinton l’any 2007. Mateix contrincant, mateixa estratègia.

Acaparar la major part dels ingressos de campanya i redirigir-lo a una horda de voluntaris i Community Managers (si és que es poden distingir) que s’encarregarien d’enviar els missatges electorals. L’objectiu és clar, fer que el bo d’en Bern sigui una figura de proximitat. Mostrar al món el seu dia a dia: com esmorza, va de ventre i es reuneix amb la societat civil. Algú amb qui s’hi pot parlar en qualsevol moment i que podria ser el teu professor de literatura, el teu metge de capçalera o el teu psicòleg. I revertir aquest nexe comunicatiu en una campanya de publicitat que recapti diners dels possibles votants.

Però és que també resulta ser el precandidat presidencial que més ràpid ha arribat al milió de donacions financeres en campanya. Uns ingressos que a diferència de la totpoderosa Clinton i els lobbies que la recolzen, es fonamenta en les contribucions ciutadanes, ja que les corporatives estan prohibides. El que des de les files de Bernie anomenen “una campanya que ens pertany a tots”. La comunicació és poder, i més ara que arriba a totes les esferes de la vida social de forma personalitzada i automàtica. Però no et dóna la victòria, i més ara que Clinton ha pres nota dels errors del 2007 i també està plantant cara a la xarxa. Què diferencia doncs ambdós precandidats? Dos elements que poden ser tant positius com negatius. El populisme i el socialisme democràtic. Per una banda Bern és l’únic candidat autodenominat socialista. Considerant que el president sortint ha estat titllat de comunista, l’honora de valentia. Admirador del Partit Demòcrata d’Escandinàvia, és defensor de la reconstrucció social dels Estats Units d’acord amb model d’un Estat del Benestar similar al dels països escandinaus. Programes socials, redistribució de la renda, accés gratuït als serveis públics o enfortiment dels sindicats són polítiques recurrents en el seu discurs.

Però aquest discurs grinyola quan es compara la despesa militar entre els països escandinaus i els Estats Units. O quan Bern calla sobre la política exterior dels Estats Units i defensa l’aliança aràbiga front Síria. Populisme. Tocar la tecla que el votant vol sentir, la mateixa que a l’altra banda toca Donald Trump.

I aquí està el principal element subjacent que pot donar l’èxit a Bern si sap gestionar el populisme i el discurs “socialista”. El que pot desbancar a Hillary Clinton i suposa un dels principals problemes que haurà d’afrontar la nova administració: la creixent desigualtat de classes que Barack Obama no ha sabut contrarestar.

Rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més pobres. Una desigualtat que passa factura. El 47% dels nordamericans estaria disposat a votar un candidat socialista. Si parem més atenció, veurem que entre aquells que tenen entre 18 i 29 anys ho estaria el 69%.

Acció i reacció. Bern ha entomat el guant i ha posat l’ull sobre el pilar de Clinton, el vot llatinoamericà i femení, mentre aposta per reconstruir un Estat que està en descomposició des de 1981. L’any 1963, amb 22 anys va participar en la marxa de la llibertat. Aquella en què Luther King va dir “Un dia aquesta nació s’aixecarà i tornarà a viure el veritable significat del seu credo”. El 2016 toca #FeelTheBern.