Diumenge 21 Juliol, 2019

El trencaclosques sirià

En el moment d’esclatar la Primavera Àrab i estendre’s per Egipte, Tunísia i Bahrain entre altres, un dels països en els quals es veien menys possibilitats de reproduir-se, en opinió dels experts, era Síria. Tot i que les polítiques d’inspiració socialista del govern del partit Baas havien fracassat arran de la corrupció i la crisi econòmica, la presidència de Baixar Al-Assad comptava amb prou suport o, si més no, amb un servei d’ordre capaç de garantir la seva permanència en el poder. Quan esclataren les primeres manifestacions a la ciutat d’Homs, la resposta del govern sirià fou contundent, generant un ampli rebuig a ciutats com Àlep. La guerra de Líbia (2011) i la intervenció de l’OTAN en el conflicte no provocaren cap mena de neguit al president Al-Assad qui assegurà en diverses entrevistes televisades que un atac sobre Síria suposaria un impacte fatal sobre la regió, donats els contactes del govern amb les potències exteriors.

Al-Assad no pecava d’ingenu doncs, per una banda tenia la base naval russa de Tartus al costat de la província de Latakia (on els alauites, la confessió religiosa del president, son majoria) que li havia de garantir un suport de Rússia que en el cas de Líbia no s’havia produït. Per l’altra, el pare d’Al-Assad ja havia establert contactes polítics molt estrets amb l’Iran als 80, que s’havien anat reeditant amb el fill. Integrats en el “Front de Resistència contra Israel”, Síria es convertia en el lloc des del qual es bombardejaria l’Estat jueu en cas de guerra entre aquest i l’Iran, i al mateix temps Iran recolzaria el govern d’Al-Assad contra qualsevol amenaça.  Aquests acords es van afermar amb la peculiar denominació dels alauites com a xiïtes, que responia a criteris d’agermanament polític i no religiosos, doncs ni els aiatol·làs els cataloguen com a xiïtes ni els alauites segueixen el seu credo més enllà de puntuals cerimònies públiques.

Arran de la repressió de les manifestacions, aparegueren petites unitats armades per tot el territori, sobretot al nord de Síria aprofitant que des de la frontera turca se’ls hi feien arribar armes i vitualles. Aquestes milícies (unes 1.200) s’agruparen sota la denominació d’Exèrcit Lliure de Síria (ELS), reconegut per Occident com l’oposició legitima al govern sirià, i que es considerava oficialment com un grup amb voluntat democràtica i sense afiliació religiosa. Tot i rebre finançament dels Emirats Àrabs Units, Qatar i Jordània, així com suport dels serveis d’intel·ligència francesos, anglesos i dels EEUU, sense el suport aeri de l’OTAN, quedà aviat palès que l’ELS no podria guanyar la guerra al govern. D’altra banda el govern no era tan fort com s’esperava i generals com el drus Issam Zahreddine, fonamentaven els seus triomfs als barris del nord de Damasc i a ciutats com Homs, a extenuants setges amb els quals forçaven els opositors a un acord (sovint més semblant a una rendició).

Els èxits del govern i el caos organitzatiu de les milícies de l’ELS afavoriren l’aparició de dos grans grups armats, el JAN vinculat a Al-Qaeda i els salafistes d’Ahrar al-Sham amb el suport explícit de Turquia i Qatar. Donat que la caiguda d’Àlep, al nord del país, suposaria el tancament per part del govern de bona part de la frontera amb Turquia i l’inevitable final de la revolta, els patrocinadors d’aquests dos grups han hagut de multiplicar el volum dels seus ajuts de forma exponencial. Episodis com el de l’ús d’armes químiques el 2012 haurien permès a Turquia encapçalar una missió de l’OTAN a territori sirià de conseqüències imprevisibles.

En tot aquest conflicte entre govern i una oposició cada cop més dominada per JAN i Ahrar (que no han dubtat en eliminar els elements més moderats), els kurds de Rojava (nom amb el qual es coneix el Kurdistan sirià) han viscut el seu propi conflicte. Tal com succeí a l’Iraq vint anys enrere, la pèrdua de poder del govern central arran de la guerra permeté que els kurds es fessin de facto independents i establissin les seves pròpies milícies. Però, a diferencia dels kurds iraquians, els de Rojava no compten ni amb importants fonts energètiques ni amb poderosos amics internacionals. Els contactes de les autoritats de Rojava amb grups com el PKK (partit kurd dels treballadors) de Turquia els ha fet uns indesitjables a ulls del govern d’Erdogan (el qual comparteix un bon tram de frontera amb ells) i amb els mateixos kurds iraquians, d’ideologia més conservadora. Tot i que durant un temps la guerra no va afectar Rojava, a finals de 2014 l’ISIS iniciava un setge de la ciutat de Kobane, clau per a les comunicacions amb Turquia. Si bé el front de Kobane fou molt intens durant uns mesos, actualment ha agafat el ritme més pausat de la resta de Síria.  

És l’ISIS del califa Al-Bagdadi qui marca un punt d’inflexió en la guerra Síria en desmarcar-se del seu grup matriu, el JAN, i apoderar-se de la ciutat de Raqqa a començaments del 2013, doncs fins aleshores el govern no havia perdut cap de les 14 capitals de província del país. L’aparició de l’ISIS però, fou beneficiosa al començament per a Baixar Al-Assad, doncs els diferents exèrcits opositors iniciaren una guerra civil interna (gener de 2014) que desencantà a molts voluntaris estrangers que no desitjaven involucrar-se en un conflicte entre sunnites. De totes maneres els èxits de l’ISIS contra l’exèrcit governamental a Àlep i altres fronts ha fet que molts milicians del JAN i l’Ahrar canviïn de bàndol. Les execucions publiques de l’ISIS han servit per a què aquest grup sigui molt temut a la zona, tot i que aquesta reputació també ha facilitat que el govern sirià es prengui menys molèsties en complaure la gent del seu territori (es justificarien en la següent frase: “com a mínim nosaltres no tallem caps”).

D’altra banda, cal destacar que el fet que l’ISIS es mogui entre l’Iraq i Síria sense problemes, també ha permès a la coalició liderada pels EEUU intervenir “legalment” a territori sirià. No reconegut per cap nació del món i sense dret a participar en els acords de pau, l’ISIS ha continuat rebent armes cada cop més sofisticades i seguit venent petroli sense refinar, a un preu que molts països sense aquests recursos (no només europeus, també podríem senyalar les altres faccions del conflicte sirià) s’han dedicat a comprar. El fet que l’ISIS sigui un actor polític “il·legítim” ha contribuït precisament a què no se’l consideri una amenaça real per cap de les potencies regionals implicades, que l’han bombardejat de manera testimonial i sense interès estratègic (sobretot en el cas de potencies occidentals com França, que actuen seguint una lògica “d’ull per ull”). El govern d’Al-Assad, l’ELS i el JAN (ara són els islamistes “moderats”) han estat més sovint les víctimes de les potències internacionals, decidides a debilitar la posició d’un o de l’altre de cara a les negociacions de pau.

Quatre anys després de l’esclat de la guerra a Síria, els seus combatents donen ja senyals d’un evident esgotament. Pràcticament cada dia es declara alguna treva temporal en la qual s’aprofita per bescanviar presos o retirar ferits. La cimera de Viena del passat octubre ha vingut a escenificar una possible pau amb una transició política tutelada per les potències internacionals, si bé els interessos de cada facció i cada patrocinador foraster difereixen. Es donen alguns senyals de concessió per part de les potències regionals, Aràbia Saudita i Turquia per un temps semblà que acceptarien una transició amb Al-Assad, i l’Iran proposà un pla de pau en el qual es dividís Síria en dos o més països. De totes maneres, la pau a Síria sembla que encara trigarà a arribar.

5,238FansM'agrada
923SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca