Em podran dir el que vulguin, però Botero és un mal pintor. Amb els vins sol passar que encara que hom no sigui un expert enòleg, pot entendre el bon gust d’un vi, el pot apreciar i fins i tot distingir entre un vi dolent i un bon vi. No sabrà potser, si la fusta de la bóta on ha fermentat és de roure o de pi, però l’apreciarà.

Fernando Botero és un mal pintor per aquest motiu, he vist els seus quadres i quan els degustava com un bon vi, m’han deixat un gust horrible. He trobat les seves formes aberrants i la pinzellada naïf, com si una gran falla valenciana fos retratada en una pintura. Hi haurà a qui li agradarà, però al meu entendre no tenen cap gràcia. No és com per exemple Basquiat, que en la lletjor dels seus quadres veiem coses, notem que hi ha un gran creador al darrere. Però amb Botero això no passa, només veig quadres estàtics, quadres que idolatren l’obesitat mòrbida i no la tracten com un problema, sinó que en fan gala. Com a Los Fusilamientos, on veiem les bales estàtiques volant cap al seu objectiu, però a mi aquestes bales sempre m’han semblat ungles trencades, com si algú s’hagués rosegat els dits i els escopís com una metralladora.

Fernando Botero ha venut molts quadres i el seu estil s’ha tornat inconfusible, potser és per això, potser va trobar una manera de fer diners i ha fet negoci. Però per això mateix sempre serà un mal pintor.