Sub-versió, paga la pena

L’espai buit, blanc, quasi supraterrenal. Immensitat com a les pel·lícules de John Ford on l’habitat seria el pitjor enemic de l’ésser humà. Desestabilització, entrar a un lloc i trobar-te certa violència en lloc de trobar-hi refugi. Parlo de Lo Pati d’Amposta. Em refereixo més aviat a la seva darrera exposició, “Sub-versió”, obra de Manel Margalef.

El llenguatge de la proposta artística em recorda a les joguines playmòbil, playmòbils quan jugàvem a indis i a vaquers. Un joc en què l’important era sobreviure i en què, al final, tot el territori desplegat era foragitat i guardat a l’armari. De petits jugàvem a ser neoliberals sense adonar-nos-en. Creàvem immensitats del no-res i després les destruíem. Els habitants dels nostres mons, però, eren imaginaris.

És entrar a l’emplaçament i començar a sentir-me com un d’aquells ninos amb què jugava amb els meus cosins. Sento com si algú hagués deixat la sala a mig recollir i que jo, com a joguina, i la resta de l’atrezzo estiguéssim deixats allí de la mà de Déu. Margalef ens cluca l’ullet tot indicant-nos que algú ha estat jugant amb nosaltres. Un sofà, una portalada immensa, el crani d’alguna cabra hispànica i un voltor dissecat. Cables elèctrics, paraules soltes quasi sense sentit…. I allí al mig nosaltres. Vosaltres també, si hi aneu.

Foto / Roser Royo
Foto / Roser Royo

“Manel Margalef ens cluca l’ullet tot indicant-nos que algú ha estat jugant amb nosaltres. Un sofà, una portalada immensa, el crani d’alguna cabra hispànica i un voltor dissecat”

Per què aquest joc? Doncs explica l’artista ampostí que el seu propòsit rau a mostrar la debilitat de sentit (consciència sobre la realitat) que planeja sobre l’esfera humana. D’això Lyotard en diria “postmodernitat”, “Pensament dèbil” li replicaria Vattimo i entre mig de la discussió un constructor es fregaria les mans en veure compradors potencials de possibles llars tan oneroses com difícils d’habitar.

- Publicitat -

La casa s’ens mostraria actualment com una barca a la deriva, només que no navegaria pel mar sinó pel temps. Aquest ventre matern ultra-uterí que seria la llar despertaria, en aquest segle XXI, com un caos provocador d’estrès i de malestars superlatius. Si el feudalisme tenia en l’espai no emmurallat un lloc de  llibertat total i, per tant de perill, el món de la construcció hipertròfic ens hauria expulsat a tots a  una exterioritat permanent; inclús dintre del propi habitacle.

Durant l’època antiga es creia que hi havia una cúpula celeste, l’univers era vist com una bola de cristall d’aquestes que al sacsejar-les fan flotar quelcom semblant a la neu. El món, per aquella època, era habitable. Hi havia un marc que permetia la vida La casa era una representació microcòsmica de l’univers. Allí, un podia protegir-se del fred, dels saquejos i de la justícia fins i tot. Allí hom podia fornicar tranquil, estimar, deixar de fingir, ser un altre…

“Centenars de milers de cases romanen buides mentre altres tants viuen al carrer o estan a punt de quedar-s’hi. Pobles fantasma que algú amb un esperit ombrívol va elaborar com a taulell del seu joc d’especulacions, del seu Monopoly particular”

Foto / Roser Royo
Foto / Roser Royo

La modernitat es va encarregar de destrossar tots els límits possibles. Més tímidament als inicis, més ferotgement en l’actualitat. Avui tot sembla provisional i fràgil. Nosaltres estem enmig d’aquesta voràgine que tant descarnadament ens exposa Manel Margalef mitjançant la seva obra. Sí, dit ras, ens exposa. Margalef ens situa a l’exterior més cruel encara que sigui a través de l’art, és exagerant les coses que aquestes es veuen millor.

Centenars de milers de cases romanen buides mentre altres tants viuen al carrer o estan a punt de quedar-s’hi. Pobles fantasma que algú amb un esperit ombrívol va elaborar com a taulell del seu joc d’especulacions, del seu Monopoly particular. Jocs que semblen miralls trencats i que promouen desencís. A Sub-versió us hi trobareu amb aquest panorama quan hi aneu.

El desencant, pedra sobre pedra construït, per després ser cruelment desmuntat. Cal preguntar-nos si encara som capaços de generar sistemes d’immunitat social, si encara és possible subsistir, resistir i d’alguna manera revoltar-nos. Sub-versió és revolució i quan aquesta té lloc res pot tornar a ser com abans. Sub-versió, paga la pena.

 

Sub-versió es podrà visitar fins al 9 de gener. Més informació

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca