El moro dolent torna a matar i la gent es posa a la foto del Facebook la bandera francesa. Se’ls critica: hi ha morts de primera i de segona, sense bandera? Posar-se la bandera és el no res. Ara bé, què és burlar-se del dolor aliè? És difícil navegar entre la commoció sentimental dels uns i la crueltat obtusa dels altres.
De la commoció a l’odi racista la distància és curta, i és el camí cap enlloc preferit per la dreta. L’esquerra tria un altre camí cap enlloc, es proclama moralment superior i ens diu que ens ho hem buscat: París hauria rebut com qualsevol ciutat síria, què esperàvem? Però l’argument diguem-ne geopolític no resol la por: l’endemà dels fets la venda d’entrades a concerts va caure el 80 per cent. Tornarà a la normalitat, però no per a tothom: el 2014 set mil jueus van abandonar França cap a Israel.
El pànic afecta la vida de persones concretes. És cruel obviar que hi ha pànic, o atribuir-lo a la manipulació mediàtica. Mentrestant hi haurà més atemptats. Els uns reaccionaran amb més crits racistes repugnants contra el moro, els altres amb més laments contra el nostre eurocentrisme: com si ens hagués d’afectar (no té per què) que el terrorisme islàmic mati en primer lloc i amb gran diferència gent musulmana als seus països d’origen. L’argument geopolític, repetim-ho, no ens allibera de la por quotidiana.
Mentrestant, militaritzar els carrers i retallar la llibertat no evitarà el pròxim atemptat, però sentirem dir que és “oportú” en una Europa amb un exèrcit creixent de pobres invisibles. Tampoc faltarà l’ús imaginatiu de l’estadística, perquè al cap i a la fi és cert que l’obesitat o els cotxes maten més que el terrorisme.
Entre tanta frivolitat i paranoia, algú recorda el policia assassinat en directe quan l’atemptat del gener al Charlie Hebdo? El seu cas exemplifica que s’enfronten al problema professionals capaços de jugar-se la vida per un sou. Ah, i sobretot convé recordar que el policia assassinat era musulmà quan es diu que França té tres generacions de musulmans i per tant l’assassí ja està dins. En realitat l’enemic no és interior (ciutadà) o exterior (refugiat), sinó una mica de tot. Regular la immigració no resol el problema, però negar la necessitat de regular-la és suïcida per a l’esquerra.
Per últim, també és qüestió de religions: tant l’Alcorà com la Bíblia contenen salvatjades, però avui només cal comptar morts per entendre que el fanatisme musulmà és pitjor. El laïcisme, la moderació i el pragmatisme musulmà existeixen, però poc. En aquest sentit estan bé els gestos de repulsa musulmana, però als que volem reconèixer a la majoria de la ciutadania musulmana la voluntat de viure en pau i tirar endavant la família ens calen més gestos i millores reals, tangibles.
El terrorisme musulmà despulla les societats occidentals i deixa al descobert totes les seves tensions i misèries. L’odi i la covardia estúpida són les dues presons del pensament que ens convindria evitar, mentre sigui possible.
Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.
