Ciutadans: El nou lerrouxisme?

El panorama polític que des de ja fa uns mesos –que ja es podrien comptar en algun any– s’està dibuixant tant a nivell català com espanyol ve donat pels canvis socials, econòmics, culturals i de valors que s’estan apoderant i que estan imperant en la nostra societat i, sobretot, en les franges d’edat més joves i menys privilegiades, que pretenen canviar l’actual sistema democràtic i constitucional vigent des d’aquell ja molt llunyà 1978. Fruit d’aquestes ànsies i anhels de canvi són l’aparició de noves forces polítiques la potencialitat de les quals no és ni serà gens menyspreable, a priori. L’anàlisi històrica i la reflexió que em proposo fer en el present article gira entorn Ciutadans (C’s) –aquest partit català amb aspiracions estatals abanderat del reformisme democràtic i del regeneracionisme polític– i el seu líder Albert Rivera com a personificació d’aquest programari. Ambdós, líder i partit, tenen marcades coincidències, poc casuals al meu entendre, amb el Partit Republicà Radical (PRR) –del primer terç del segle passat– i el seu líder, Alejandro Lerroux. Com tot i com en tot, també es donen certes diferències estructurals i lògiques entre ambdós partits i ambdós líders. No obstant, però, i sabent-me un historiador més situat a la cua dels que han estat capaços d’oferir aquesta comparació entre aquests líders i partits, hi ha una línia molt clara i recta que ressegueix en paral·lel les intencions, ideologies, polítiques, etc, de les dues organitzacions, així com també l’estratègia i tàctica dels seus líders i el missatge que es proposen i ofereixen.

Situem-nos, doncs, en la pròpia Història per conèixer una mica més aquell Partit Republicà Radical i el seu líder, l’andalús Lerroux.

Havent-hi certes diferències entre els quatre actors que aquí es presenten (C’s, Rivera, PRR i Lerroux), tanmateix, al meu entendre, són més estructurals que no pas de fons. En les darreres línies de l’anterior paràgraf ja n’he avançat, inconscientment, dues: La primera, el caràcter del PRR que era, com bé desvetlla el seu nom, republicà. La segona, la nacionalitat del seu líder que era andalús –català d’adopció però andalús de naixement– per contra de la de Rivera. Una altra diferència entre ambdós partits rau en què el PRR –i, per tant, Lerroux– va haver d’esperar més temps per a fer-se un lloc en la primera línia de la política estatal i per a assolir posicions de poder en la mateixa que no pas el què, a priori, sembla que trigarà el partit de Rivera en fer-ho. El PRR fou un partit creat el 1908 fruit d’una escissió dins Unión Republicana (UR) –una altra diferència, ja que C’s naix de la inexperiència política i, per tant, sense pertinença a cap organització fins aleshores– degut al descontent que Lerroux i d’altres membres del partit tingueren arran del creixent posicionament nacionalista català de la UR. En aquest punt quedaria fixat un dels eixos més clars i que millor definirien i unirien la ideologia i el programari de les dues forces i líders: l’antinacionalisme identitari que, segons aquests, només servia per ofegar la ciutadania i deixar sense efectes la representació de la mateixa. Una altra de les coincidències de fons i irrefutables existents entre el PRR i C’s és el seu moderantisme progressiu i creixent. M’explico: En el cas del PRR i de Lerroux, aquests van iniciar-se amb una discursiva fervorosament anticlerical, antinacionalista, antimilitarista, demagògica i populista amb la intenció, principalment, de captar els sectors populars i obrers descontents amb les polítiques del moment i també aquells sectors abstencionistes. Tanmateix, hi ha dos fets essencials que marquen el canvi de rumb estratègic i polític de Lerroux: El primer, el pas de la política catalana a l’estatal. Aquesta, que es va produir durant la dècada dels 10 del segle passat i que va anar de menys a més amb el pas dels comicis electorals, va reportar al PRR un canvi en l’agressivitat del seu discurs, en la direcció del mateix i en l’acció de les seves estratègies. En política estatal va col·locar el seu antinacionalisme en un segon pla ja que, tot i que seguia sent-ne contrari, era una qüestió a la què se li donava poc protagonisme, de moment, al Congrés dels Diputats. Altrament, tot i que seguia propiciant un discurs enfocat a les classes baixes va perdre un punt d’agressivitat i d’intransigència amb l’objectiu d’eixamplar la seva base social i créixer en representació a nivell estatal. El segon fet d’importància fou la desavinença existent entre Lerroux i el Govern Provisional de la República, el 1931, el qual, pel fet de ser provisional, Lerroux entenia que havia de dissoldre’s per a formar-ne un amb plena legitimitat. Com això no succeí i l’aliança republicano-socialista va seguir governant la República fins el 1933, Lerroux, que havia format part d’aquest primer govern republicà com a ministre d’Estat, el va abandonar virant així la seva postura i la del seu partit cap a un altre eix. Així emprenia el camí del moderantisme republicà, del què ara molt sovint s’etiqueta com a centrisme polític –en llenguatge de C’s–. En aquest cas trobem una comparació clara i interessant amb C’s: Tot i que Ciutadans naixia des d’una vessant més dretana que no pas esquerrana –i això ja entraria dins un camp molt polèmic on es barreja el judici de valors–, articulava un discurs populista i amb tints demagògics per tal de “robar” aquells electors no nacionalistes i antinacionalistes catalans a forces que, tot i situar-se en aquesta perspectiva, havien perdut potencialitat i impacte al respecte en la comunicació amb els votants.

Al decidir la seva participació com a força política a nivell de l’Estat, la seva estratègia va canviar notablement sabent que, si bé l’antinacionalisme català és un gran actiu a la resta d’Espanya –en un moment on, a més, el futur polític de Catalunya és qüestió d’Estat–, calia una nova força moderada que aportés el regeneracionisme democràtic, polític i constitucional per aconseguir captar aquells votants de les classes mitges i baixes descontents amb l’immobilisme i la hipocresia de la política tradicional espanyola. El discurs antinacionalista català ja estava –i està– “monopolitzat” des de l’Estat per d’altres forces polítiques i, en aquest sentit, C’s de manera intel·ligent ha entès que és un tema limitat i poc pràctic per sí mateix; i per això cal oferir quelcom de nou i millor per tal d’aconseguir votants i confiança popular. Ciutadans virava de la dreta catalana antinacionalista cap al centrisme –ells també es definirien com a centre-esquerra– espanyol constitucionalista i regeneracionista. Per la seva banda, el PRR feia el camí des de l’altre extrem: Des d’una esquerra contestatària, inconformista, antinacionalista i obrera va apropar-se, fins a ser-hi, al republicanisme moderat de centre. És més, el seu moderantisme i centrisme van assolir tals posicions que, del novembre de 1933 al febrer de 1936 va governar Espanya amb el suport dels ministres i del grup parlamentari de la CEDA (La Confederación Española de Derechas Autónomas, partit de la dreta monàrquica amb certs tics que s’aproximaven i s’emmirallaven a les dretes reaccionàries europees com per exemple l’Alemanya). La línia cada cop més dretana que emprenia el PRR, clarament provada durant els poc més de dos anys en què governà, va propiciar diverses escissions dins el partit, com per exemple dels més centristes, que acabarien sent la nova Unión Republicana, i dels més esquerranosos, com la destacada diputada Clara Campoamor, que també abandonaria el partit. Tanmateix, aquesta situació no era fruit d’una sola empresa ni un brot espontani i aïllat; les mateixes característiques del partit –que aglutinava sectors socials amplis i diversos geopolíticament parlant– ja havien provocat una forta escissió el 1929, poc abans de constituir el “Pacte de Sant Sebastià” on les forces polítiques signaren en contra d’Alfons XIII i de la Dictadura i a favor de la República. La que acabaria sent la Izquierda Republicana (IR) de Manuel Azaña pocs mesos després, sortia del PRR aquell 1929 sota les sigles de Partit Republicà Radical Socialista; la definició com a socialista d’aquest poc rellevant partit, que passaria a engrossir IR poc després, ja permet copsar com de gran era el conglomerat que aguantava les sigles del PRR.

És força probable, doncs, que l’enteresa, la potencialitat i el creixement de C’s –fruit d’una gran intel·ligència política, també, val a dir– es degui a l’estratègia tant clarament definida amb la qual el partit treballa per assolir els seus objectius i a les similituds d’origen políticosocial i econòmic que integren les personalitats del bloc fort del partit. Aquesta qüestió, tot i que pugui semblar secundaria o menys rellevant, ans al contrari, n’és i molt, de crucial. Aquesta estratègia clarament definida i aquest lligam políticosocial que comparteixen els dirigents de C’s no estaven, ni de bon tros, tan netament marcats al PRR: Ho demostren les diferents escissions patides sobretot a l’extrem esquerra del partit, ho demostren les discrepàncies i desunions a l’hora de construir i aplicar polítiques, línies d’acció i d’estratègia en l’època de govern, ho demostren la quantitat de governs formats de 1933 a 1936 pels Radicals amb la col·laboració de la CEDA i que impossibilitaren qualsevol estabilitat social i política a Espanya. Amb això, el què pretenc és mostrar com el viratge polític i estratègic de Ciutadans està estudiat i prèviament analitzat i buscat, al meu entendre, per tal d’assolir els seus objectius optimitzant recursos, esforços i temps, és a dir, ser el màxim d’efectius possibles amb el mínim de temps necessari. Ras i curt, com ells mateixos diuen: “Sortim a guanyar”. És cert que el PRR es va trobar amb la Dictadura de Primo de Rivera entre 1923 i 1930 la qual frenà el seu progrés però, des del moment de la seva creació, el 1908, fins a l’adveniment d’aquesta no tenia cap tipus d’importància política a nivell estatal i, és més, la majoria del redit que obtingué –un redit escàs i de creixement molt limitat i lent– fou sempre en coalicions i aliances amb d’altres forces, cosa que demostra també la manca d’estratègia i definició del partit així com la manca de capacitat i d’optimització dels seus actius. Per la seva banda, Ciutadans, en deu anys d’existència ha assolit una representació parlamentària a Catalunya que triplica l’anterior –de nou a vint-i-cinc diputats– i tot apunta que serà un actor molt important per a la governabilitat de l’Estat durant, almenys, els propers quatre anys. 

- Publicitat -

Moltes són les variables que distancien i diferencien un partit i un altre així com les seves polítiques, aplicacions, estratègies, etc. Cert és que costa comparar en essència dos partits als què els hi separa una centúria del naixement d’un i l’altre però, com he avançat a l’inici de l’article, aquesta comparació busca i pretén un acostament estructural, i no de fons, d’ambdues forces perquè, tot i les diferències de partit i de context, les similituds hi són ben presents i cal entendre perquè es donen i que pretenen: La conformació d’una força política poc definida en termes “dreta-esquerra”; una força política ambiciosa en el seu projecte de trencar amb el sistema establert; una força política amb intenció de governar per tothom a través del populisme i de la confiança de les classes empobrides; una força política que transiti del radicalisme verbal al moderantisme factual. L’èxit que tingué el PRR amb el què tindrà C’s podrà ser un tema per a una nova anàlisi la qual restarà oberta fins que li arribi la veritable hora al partit de Rivera. Entendre-ho tot plegat és entendre la nostra història política. La política són cicles que sovint es repeteixen i la història hi és present per recordar-nos-ho i fer-nos-ho saber. Pot ser més o menys encertat però, si més no, és curiós.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Tres webs de la Generalitat deixen al descobert correus electrònics i contrasenyes

La Generalitat de Catalunya ha detectat vulnerabilitats en tres pàgines web pròpies que haurien deixat al descobert correus electrònics i contrasenyes, segons ha avançat...

Unides Podem fa una crida a eliminar el “secessionisme fiscal” de Madrid

Unides Podem ha assegurat que una via per solucionar la "crisi territorial" del país passa per eliminar el "secessionisme fiscal" de Madrid, el 'dumping...

Catalunya participa en un projecte europeu per a la inclusió de nenes i dones gitanes

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, amb el Programa del Poble Gitano i de la Innovació Social, participa en...

Felipe González s’emprenya

L'expresident del Govern espanyol Felipe González ha avisat aquest dijous a l'executiu de Pedro Sánchez que no es pot construir un "projecte de futur"...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca