No m’afegeixo al cor d’insults a la CUP. Per a molts opinadors fa currículum perquè és una variació de l’insult a l’element popular mal vestit. És guerra de classes 2.0: insulta els pobres i amb sort potser et lloguen el cul. Tindràs el teu tros del pastís minvant de cadires de tertulià, càrrecs, premis, subvencions.
Jo em vull fixar en els nens amb barba de la CUP. En conec alguns i m’agraden. Són gent formada, tenen feines qualificades. Acostumen a saber molt dins del seu camp. Fora del seu camp es preocupen d’informar-se però no es compraran mai més un diari de paper. A més són divertits i amables. Són el gendre ideal.
Els nascuts als seixanta avui anem tirant, amb el que dóna l’estabilitat, una felicitat incompleta i un equipatge de fracassos i culpes. En l’idealisme de la CUP veiem la nostra mala consciència. Si no els volem cap mal és perquè compensen totes les nostres renúncies.
L’idealisme ve d’una ànsia de decència i justícia. Els nois de la CUP intueixen que se’ls està fent una mala jugada profundament indecent. Tenen tota la raó: entre 2000 i 2014, quan han anat entrant en la trentena en un clima de precarietat, sous indignes i por, el PIB català ha augmentat quasi un 50 per cent.
Què s’han trobat? El cofoisme repugnant de TV3, La Vanguardia o l’Ara? Un establishment polític aliè? Davant del no res s’han organitzat. Han fet una feina ingent contra la corrupció municipal. Han amargat la vida a uns quants lladres. El drama és que han derivat cap a l’antipolítica.
No veig, parlant amb ells, cap noció política de voluntat de poder, cap sentit d’Estat. La idea que si no és per “canviar-ho tot” la independència “no val la pena” és un absolut religiós, una aberració. Res no comença mai de zero: el legislador només pot fer lleis, necessàriament imperfectes.
Però no tinc res a pelar, perquè ells parlen d’emocions i jo de racionalitat. Com a bons fills d’internet fora de les seves zones de confort no els afecta res. Ni la cínica alegria de la dreta espanyola que els menysprea però s’alegra que hi siguin. Ni la unió sagrada de tota la nació espanyola en bloc contra la independència, des de Podemos fins a la FAES. Ni el pragmatisme de Syriza, unit a una dreta horrible per continuar manant. Ni la unitat pragmàtica de l’esquerra portuguesa per arribar al govern.
Res de res: només valen absoluts (fermesa, coherència). L’essència de la democràcia, qué és la negociació, és “politiqueig”. Ja em perdonareu, però en votar la CUP veig sobretot una sortida emocional. Ho entenc: veus el món dominat per multinacionals i burocràcies que menysprees per corruptes, però depens d’un sou precari i no saps què serà de tu d’aquí dos o tres anys. Què més pots fer, per recuperar una certa dignitat personal? Qui et dirà que la teva humiliació i el teu profund desacord amb el món poden fer que et domini la voluntat de destruir, més que de construir?
Com quasi tothom, no tinc idea de com acabarà el que passa a Catalunya. Vull ser optimista, però no em puc imaginar res pitjor que el procés acabi malament i que algun nen amb barba de la CUP em vingui a dir que jo tenia raó, perquè no sabré si abraçar-lo per consolar-lo o fotre-li una bufetada.
Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.
