Los Difuntos (Jorge Carrión, 2015)
Filosofia, western i steampunk a dojo. Aquest són els elements amb què l’autor Jorge Carrión (1976) juga hàbilment en aquesta breu novel·la, Los Difuntos (2015), una preqüela del seu altre llibre (i adaptada a sèrie televisiva) Los Muertos (2010). Amb Los Difuntos, Carrión planteja una història que pot ser atemporal, una societat que manté un status basant-se en l’explotació d’un col·lectiu, fins que un membre d’aquest es rebel·la i s’erigeix com a messies de la rebel·lió i la llibertat. Tanmateix, té matisos meravellosos en la introducció en la narració de conceptes filosòfics purs enllaçats amb el món victorià a vapor de l’steampunk i l’èpica del western clàssic que converteixen aquesta obra en quelcom molt singular. Cal citar també les il·lustracions que acompanyen al text de Jorge Carrión, a càrrec de Celsius Pictor, que sumades a les altres qualitats físiques d’aquesta primera edició (paper, tipografia, maquetació), converteixen aquest llibre quasi en un llibre d’artista; en un objecte que un agraeix tenir a les mans.
El Día de la Bestia (Alex de la Iglesia, 1995)
Si hi ha una pel·lícula espanyola que considero imprescindible en els últims 20 anys aquesta és El Día de la Bestia (1995) de l’Álex de la Iglesia (1965). Amb aquest film, el director basc agafa l’esperit nadalenc i li dóna una diabòlica pallissa estil skinhead a base d’humor negre i esoterisme, cosa que és molt agraïda ara que comencen a florir els primers llums de nadal al carrer. Val a dir també que a part de la insolència i l’atreviment del guió en aquesta cinta brillen les interpretacions dels actors principals, amb menció especial al recentment desaparegut Álex Angulo i un Santiago Segura pre-Torrente que encarnen un mossèn molt expeditiu i un heavy gras que viu amb sa mare (èpica Terele Pávez) que salven el món de la vinguda de Satanàs ni més ni menys que a la Puerta de Europa de Madrid (actual seu de Bankia, cosa que atorga al film un caràcter quasi profètic). Amb banda sonora dels mítics Def Con Dos, El Día de la Bestia és una pel·lícula que val la pena veure pel delirant sentit de l’humor ocultista-metaller que de la Iglesia va saber sintetitzar en aquesta ocasió, però no en posteriors.
Apostrophe(‘) (Frank Zappa, 1974)
Hi ha músics, hi ha músics bons, hi ha genis, i després hi ha Frank Zappa (1940-1993). Possiblement una de les ments creatives més brutals del segle passat, Zappa va sumar un total de 33 àlbums d’estudi (que sumats a les gravacions en directe pugen fins a 79) i en tots ells va demostrar que allò que feia era art; amb cada pas va anar més lluny del que ningú anava en la seva època, creava per expressar-se i sense miraments. L’àlbum que us proposo avui, Apostrophe(‘) (1974) és un dels puntals de la seva carrera, on es va definir el seu estil – més aviat hauríem de parlar d’univers creatiu – caracteritzat pel sentit de l’humor i els experiments a voltes delirants. Durant els 32 minuts que dura l’àlbum, Zappa traça un camí serpentejant entre rock, progressiu, jazz, R&B i jo-que-sé quantes coses més que lluny de marejar a l’espectador, l’endinsen en territori zappià per gaudir d’una veritable experiència artística de primer ordre. Tot i l’experimentació, la fusió d’estils i les excentricitats d’aquest geni, cal dir a més que Apostrope(‘) és un àlbum agraït d’escoltar, fàcil de gaudir per qualsevol amant de la música i l’humor. El podeu sentir aquí.