Els museus són actualment una part indissociable de tota societat desenvolupada: tenen cura del patrimoni artístic i cultural, el difonen, el conserven i l’estudien; coses que avui dia són – tot i les penúries per què passem – el més normal del món. No obstant això, els museus no han existit sempre (lògicament), i si algú té curiositat per seguir el rastre, només cal retrocedir en el temps fins a les grans corts europees dels segles XVI i XVII, on la noblesa acumulava objectes curiosos (coses que avui dia podrien ser catalogades com a frikis, com per exemple una “sirena” dissecada feta a partir d’enganxar un mico amb un peix, un bezoar de camell ficat en un ou d’estruç… coses així) a les seves càmeres de les meravelles, que obrien als seus convidats per a ostentar el seu poder adquisitiu i bon gust a l’hora de gestionar la seva col·lecció.

Aquestes incipients col·leccions privades foren les que van conduir a la llarga al naixement de les col·leccions reials, que van passar a ser estatals i van acabar transformades en entitats públiques que han arribat fins avui en el format museu. A hores d’ara però, hom es pot preguntar “per què tota aquesta disquisició?” Doncs és tan senzill com que per entendre una cosa cal conèixer-la en profunditat, i per entendre els museus i el col·leccionisme cal passar necessàriament per les wunderkammern o gabinets de curiositats, que en van assentar les bases i en van determinar l’avenir.

El col·leccionisme – tant d’antiguitats com d’art contemporani – a Catalunya i a Espanya és una pràctica relativament feble en comparació amb la tradició de països propers com França, Itàlia o Anglaterra. Per aquest motiu, l’antiquari Artur Ramon ha optat per sacsejar les consciències del col·leccionisme i el context artístic barceloní amb una actualització d’un gabinet de curiositats anomenat El Prodigi amb l’ajut de l’artista Pablo Milicua a l’espai Artur Ramon Art al carrer de la Palla. És aquí, en aquestes vies estretes carregades d’història, on el temps es replega sobre si mateix per deixar-nos testimoniar com qui mira per l’espiell d’una porta el diàleg que sorgeix de la contraposició – i de l’acumulació – d’obres a les parets del local del gòtic tal com podria succeir a la wonder-chamber d’un noble del segle XVIII. És aquest un altre punt determinant en aquest projecte, l’horror vacui, que es fa palès en murs atapeïts de peces que van des del segle XVIII fins a l’actualitat, trobant costat per costat obres de Piranesi, Fortuny o Goya amb Marcel·lí Antúnez, Evru, Carlos Pazos o el mateix Milicua entre d’altres.

Un altre aspecte crucial d’El Prodigi és l’heterogeneïtat de les peces exposades, que obren davant l’espectador un ventall que abraça diversos segles de creació artística. No obstant això, el corpus de l’exposició no es percep en absolut de manera forçada, ans al contrari,  com bé diu el propi Artur Ramon al text del catàleg , ja que les peces dialoguen entre elles “de manera transversal i híbrida, gairebé orgànica”. Precisament aquest caràcter més orgànic és el que crec que determina el valor d’aquesta iniciativa, que proporciona una vivència artística i estètica de primer nivell.

Més enllà de la vivència estètica – que puc assegurar que és un regal pels sentits –  i de la intenció revulsiva d’aquest projecte encomiable d’un dels antiquaris amb més tradició de Barcelona, no vull deixar de traçar una analogia amb una exposició de la temporada passada que em va deixar unes sensacions similars a aquesta. Essent dues mostres extremadament diferents tant en format i contingut com posada en escena, no puc obviar que El Prodigi, en tant que exploració del cabinet de curiosités, té un antecedent clar en Metamorfosis, la mostra del CCCB on s’aprofundia en la relació entre els germans Quay, Jan Švankmajer i Ladislas Starewitch. L’acumulació d’objectes dissonants en totes dues propostes expositives – si bé diferents – acaben per regalar a l’espectador una experiència semblant: la d’estar assistint a un espai al marge de la temporalitat, on els objectes no són més que un registre de coses estranyes que funcionen com un tot, siguin els caps tallats del Marcel·lí Antúnez o els animals dissecats d’ Švankmajer, per a crear un nombre infinit de significats resultat de les combinacions possibles entre si.

Tot i que aquesta associació d’idees m’agrada i m’hauria encantat poder veure totes dues exposicions seguides, sóc conscient de la diferència abismal que separa ambdós projectes: un és part d’un colós de la cultura pública catalana com és el CCCB, mentre que l’altre és una iniciativa privada d’un negoci (a vegades ens cal recordar que de la cultura també se’n poden treure calés i no és pecat). Aquest fet diferencial, però, aporta un caire més proper a El Prodigi, i és que no sempre estem acostumats – més aviat poc – a assistir a una exposició amb artistes contemporanis i antics i associar a l’obra una etiqueta amb el preu de la mateixa. Això ajuda a aportar una dimensió més al concepte artístic, una dimensió que des de l’academicisme i la intel·lectualitat sovint s’oblida: l’econòmica.

En definitiva, El Prodigi és una petita mostra que ens retrotrau a l’origen del sistema museístic actual al mateix temps que interpel·la al col·leccionisme i recorda a la societat que l’art – independentment de l’època – també serveix per fer negoci a una escala que toca de peus a terra i amb un capital humà que treballa fort per oferir un discurs que va de la mà de la sovint execrable qüestió pecuniària. Tant de bo El Prodigi aconsegueixi el que es planteja, sacsejar la consciència del col·leccionisme català i fer que es posi les piles; tanmateix, donada la dificultat d’aquest objectiu, com a mínim haurem pogut gaudir d’una bona exposició, que no és pas poc.