Article de Marc Geli Taberner, redactor d’Ab Origine
Ningú vol la història però tothom la necessita. La globalització nascuda després de la caiguda del comunisme ens ha llegat un món més unit entre ell que mai, on la democràcia liberal i de tall occidental s’imposa a arreu com a model polític i l’economia de lliure mercat proporciona un benestar sense precedents a la majoria d’integrants d’una societat global que es vol democràtica, igualitària i meritocràtica. El final de la història que plantejava Francis Fukuyama després de la caiguda del bloc comunista: el relat d’una part molt petita del món que se sentia vencedora de la Guerra Freda i per a la qual la caiguda del model contrari implicava automàticament el triomf del seu propi. I avui estem al segle XXI.
Davant d’aquest panorama sense aparents precedents, l’experiència històrica ens resultava quelcom prescindible. Com va dir Tony Judt en el seu moment, la societat va decidir enterrar el segle XX i substituir-lo per un discurs autoglorificador i economicista, ignorant tot el que aquesta turmentada centúria tenia per a ensenyar-nos[1]. I encara podríem afegir que en aquest discurs s’exclouen els perdedors d’aquest “procés” històric o aquells que varen intentar canviar-lo.
Els atemptats a les Torres Bessones de l’onze de setembre de 2001 van posar fi al somni d’un món eternament ancorat en un oasi de pau i prosperitat econòmica per sempre més vigilat per una única, unilateral i benevolent superpotència (els Estats Units d’Amèrica). La invasió d’Afganistan, la guerra de l’Iraq, la crisi econòmica iniciada el 2007-08, la reaparició de la ultradreta a Europa (amb una escalada progressiva de determinats governs europeus cap a sistemes autoritaris suaus), l’auge imparable de noves potències que reclamen el seu “lloc sota el sol” (destacant, especialment, la Xina), les revolucions àrabs, les noves crisis regionals (en dates recents, el cas ucraïnès n’és un exemple paradigmàtic, però també podríem esmentar les tensions territorials entre la Xina i Japó), la cronificació dels conflictes a Àfrica, les noves dinàmiques polítiques a Llatinoamèrica, etc. han fet la resta. Només han passat tretze anys d’ençà la tragèdia de l’11-S, però la història s’acumula com mai ho havia fet i ens sobrepassa. El món canvia a una velocitat de vertigen i nosaltres no sabem on estem ni cap a on ens dirigim ni com… altra vegada, ens preguntem: ubi sunt? On som?
Només vint-i-cinc anys després de la caiguda del bloc soviètic, el “final de la història” només ens pot semblar una projecció intel·lectual molt errònia, una bogeria o una broma de mal gust al servei de la justificació que els neocon del president Bush fill emprarien per a legitimar intentar fer un món al gust de l’imperi.
Com ja deia Judt, “el món no se’n surt”[2]. I la història, per ella sola, no aportarà solucions automàtiques en el nou món on vivim. Segurament, l’època que ens ha tocat viure té les seves pròpies característiques històriques, entre les quals destaca la velocitat i (per a emprar la terminologia de Zygmunt Baumann) la “liquiditat” dels nostres temps. Però que això no ens tempti: el nostre incipient segle XXI (amb prou feines hem superat la seva primera dècada) no pot ser tractat com un individu aïllat i únic: ve d’un llarg camí recorregut i encara en té un bon tros endavant.
Resulta temptador per a certs individus, especialment els col·locats en l’esfera política o certs economistes, per exemple, tractar l’actual crisi econòmica (que ha generat la social, ha posat de manifest la política i ha descobert la moral) com a quelcom aïllat: una anomalia que té la seva explicació en uns anys bojos de disbauxa i derregularització financera que en llocs com l’Estat espanyol ha tingut bombolles pròpies en forma de “totxo”. Resulta menys atractiu, en canvi, plantejar-ho com un procés de llarga duració que té el seu origen el 1973 (any de la crisi energètica que posa fi al creixement econòmic de postguerra) i que ha anat donant lloc a unes desigualtats socials creixents que el neoliberalisme ha anat moldejant i que aquesta crisi està accelerant. Perquè, al cap i a la fi, si s’arribés a aquesta conclusió, hom podria plantejar-se quin és el sentit de conservar un sistema que s’ha anat provant al llarg de tots aquests anys que és injust, voraç amb els més desfavorits, que per a mantenir-se necessita de quotes de desigualtat creixent i que per al futur només ens ha promès dolor. La història ho demostra.
El mite sobre la competitivitat també podria caure a partir de l’experiència històrica. Quan la destrossada Europa post 1945 ha d’encarar la seva reconstrucció, no només ho fa rebent l’ajuda del Pla Marshall (importància de la qual cada vegada és més matisada en la reconstrucció europea), sinó que també ho ha de fer competint amb la indústria nordamericana, una indústria que en aquells moments estava a anys llum de la del Vell Continent. El desafiament no només es pogué resoldre, sinó que donà peu als moderns estats del benestar i proporcionant un benestar i una seguretat als ciutadans que s’entenien com a una extensió de drets naturals en un estat democràtic. Per què avui dia, en una Europa destrossada per la pitjor crisi des de 1929 ni tan sols ens plantegem un canvi radical de paradigma com es feu a partir de 1945?
Potser ha penetrat en el nostre subconscient (ajudat per una amnèsia presentista i hedonista dels mitjans de comunicació de masses) una concepció massa optimista de la història. L’historiador Josep Fontana ja ha fet constatar en algunes de les seves obres[3]que la nostra percepció sobre la història està excessivament inspirada en unes bases que beuen de la tradició whig i que ens fan percebre el món com un seguit d’esdeveniments que se succeeixen en el temps com a la baula de la llarga cadena del progrés humà. Però potser, aquest progrés realitzat en els últims 250 anys no és altra cosa que un parèntesi en la nostra més llarga història, com demostraria la història antropomètrica al fer-nos saber que entre 1500 i 1850, l’estatura de la massa poblacional de les zones europees més “avançades” pateix un clar retrocés respecte al període anterior i que la Revolució Industrial no va satisfer al principi.
El fet ens porta preguntes, totes molt incòmodes per al poder i per a nosaltres mateixos però sobre la que ressalta aquesta: si la història ha estat majoritàriament injusta amb la massa popular, què ens fa pensar que l’actual retallada de drets (en la seva accepció més àmplia) sigui quelcom de temporal? Què hem de fer per a preservar-los? La història ens mostra (especialment el nostre “oblidat segle XX”[4]) que la lluita és l’únic camí, malgrat que les resistències i justificacions teòriques del règim vulguin fer creure una altra cosa.
Una perspectiva de llarg recorregut (saber d’on venim), comprensió dels fets, una perspectiva del present diferent, aprendre dels errors i les victòries del passat, veure més enllà dels nostres dies, pensament crític i qüestionament de tots els règims. Això ens ofereix la història, i per això és avui dia més necessària que mai. Ningú la vol, però tothom la necessita.
I no voldria acabar sense una petita crítica al meu propi gremi: el dels historiadors. Ens hem de creure la nostra pròpia professió. No és casualitat que durant el segle XIX, a la vesprada de la unificació alemanya, algunes de les primeres càtedres que es fixaren en les universitats prussianes foren les d’Història: el treball escolar es feia inseparable del nacional i ajudà a crear un discurs oficial i dotar d’una missió històrica i providencial a Prússia: la unificació alemanya; d’aquí la gran importància i la gran estima en què es tenia la figura de l’historiador[5]. Més d’un segle després, els historiadors ajudaren a construir un discurs justificador del nou ordre neoliberal. Ni tornar a l’academicisme de la torre d’ivori ni eina servil del poder: avui els historiadors tenim més coses a dir que mai en un ordre en crisi i de cara encara incerta. No tinguem por de contribuir al (bon) futur i a fer història. Ubi sunt? Podem i hem de respondre a aquesta pregunta.
[1] Judt, Tony, Sobre el olvidado siglo XX; Taurus, 2011. Madrid
[2] Judt, Tony, El món no se’n surt; La Magrana, 2010. Barcelona
[3] Estic pensant, en conret en: El futuro es un país extraño (Pasado & Presente, 2013. Barcelona) i La historia de los Hombres: el siglo XX (Crítica, 2013. Barcelona)
[4] Judt, Tony, Sobre el olvidado siglo XX; Taurus, 2011. Madrid
[5] Jefferies, Mathew, Contesting the German Empire; Wiley-Blackwell, 2007.
Més sobre Ab Origine Magazine a Twitter i Facebook
Pots seguir l’autor a Twitter