El cor de les tenebres (Joseph Conrad, 1899)
Hi ha llibres que, per la seva rotunditat i contundència, marquen al lector. L’autor polonès Joseph Conrad (1857-1924) va aconseguir sintetitzar en un relat de poc menys de 200 planes i simplicitat aparent – un viatge per anar a buscar un comerciant de marfil a l’Àfrica negra, remuntant el riu Congo – la cara més fosca de la humanitat: la bogeria, l’horror, la bestialitat. De fet, a El cor de les tenebres el context és secundari i prescindible, perquè el que transcorre no és un viatge físic, sinó que es tracta d’un viatge a l’interior de la humanitat, lluny de les façanes d’hipocresia que revesteixen la societat avançada. Cal no oblidar que aquest relat és la base d’Apocalypse Now (F.F.Coppola, 1979) – de la que ja en parlarem al seu torn – i tot i que el film és una obra autònoma i magistral per sí mateixa, el diàleg que es crea entre la lectura i el visionat del film és tremendament sucós i recomanable. Així doncs, El cor de les tenebres és parada obligatòria tant per cinèfils com per lletraferits.
Akira (Katsuhiro Otomo, 1988)
Aquest estiu es van complir 70 anys d’ençà que l’Enola Gay va deixar caure sobre Hiroshima la bomba Little Boy. Això va marcar per sempre la Història de la Humanitat, però sobretot va canviar la vida de tots els japonesos, i amb ella la seva cultura visual. Conseqüència d’Hiroshima són els Kaijū més famosos, com Godzilla o Gamera, així com els relats postapocalíptics com Akira. Basada en part de l’obra de Katsuhiro Otomo (1954), Akira presenta un Japó reconstruït després d’un gran desastre, amb un govern corrupte fins al moll de l’os que presencia com el poble es revolta davant la repressió i s’alça davant la possible segona vinguda del causant de la destrucció: Akira. Sense entrar en més detalls, aquest anime s’ha convertit per drets propis en una de les grans obres de la ciència-ficció de les últimes tres dècades basant-se en una història tan complexa com sòlida i intel·ligent i portada a la pantalla de manera exemplar. Per cert, diuen que Christopher Nolan n’està preparant una adaptació per Hollywood…
Christian aTunde Adjuah (Christian Scott, 2012)
En els últims temps estan despuntant joves talents en el món del jazz, com Christian Scott (Nova Orleans, 1983) que aporten color, dinamisme i aire fresc a l’escena i que sobretot, escapen per fi a l’allargada ombra dels pesos pesants del gènere. Amb Christian aTunde Adjuah (2012), Scott va consolidar la seva posició a l’escena jazzística mundial esdevenint un dels trompetistes de més renom actualment, girant arreu del món (incloent-hi casa nostra, per on ha passat en diverses ocasions a la catedral del jazz a Barcelona, la Jamboree). Aquest doble disc, amb un total de 23 cançons, és una exhibició de virtuosisme jazzístic que de ben segur hauria fet les delícies del mateix Miles Davis: una síntesi de rock, post-bop, traces de blues i línies melòdiques trencadores, però el que més hauria agradat al guru de les ulleres frikis és que Christian Scott té un estil propi molt ben definit, tallant i contundent. Comproveu-ho aquí.
