La III República Catalana (1640-1931-2015)

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Per raons d’interès, des de les files de l’unionisme, espanyolisme i en general tots els ismes vinculats a la voluntat de sotmetre els catalans al dictat d’una legalitat altra que la pròpia, s’està comparant aquests dies els fets del parlament d’ahir, votació per tirar endavant la construcció de la república catalana, amb els fets d’octubre de 1934.

Un, quan escull una data històrica ho fa sempre amb plena consciència. Si trien  aquesta és, per una banda, i encara que sigui inconscientment, per seguir el dictat dels revisionistes ( César Vidal, entre els més ínclits) que situen el començament de la Guerra Civil no en el 17 de juliol i l’aixecament dels militars contra el Govern de la II República, sinó a l’octubre de 1934 amb els moviments revolucionaris, sobretot a Astúries,  i la proclamació  de Companys des de la Generalitat de Catalunya.

Jo diria que, si es vol establir un paral·lelisme, aquest ha de ser amb el 14 d’abril de 1931 i la proclamació de la República catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques de Francesc Macià, des del balcó de la Diputació de Barcelona (encara no palau de la Generalitat).

Com aleshores, l’Estat Espanyol, i no només Catalunya, es troba en un canvi de sistema polític que només els més  ineptes són incapaços de veure. El succedani de democràcia nascuda de la transició ha durat el temps que han trigat noves generacions, crescudes sense la por de la Dictadura, en arribar a les urnes i ser majories, i en adonar-se que la democràcia és quelcom més que votar cada quatre anys. Generacions que es qüestionen no la democràcia com a sistema, sinó el segrest de la idea bàsica de democràcies, govern del  poble, en nom d’elits seculars, en el cas espanyol, i tecnòcrates in-el·lectes en el cas europeu.

Davant d’això, apareixen nous grups polítics, de drets i d’esquerres, que  posen de relleu la corrupció generada per l’ús endogàmic del poder, o  el falsejament de la voluntat popular en nom de la raó dels mercats. Una raó  que la ciutadania pateix, però a la que no es considera apta per a  entendre-la i, per tant, com que no disposen de la capacitat aprensiva de realitats tant “complexes” si li manlleven decisions sobre pensions, sanitat, educació…

En el cas català la cosa seria per riure si no fóra tan i tan tràgica. Els ciutadans catalans han  mandatat els seus representants a proclamar l’inici de la construcció de la III República Catalana un cop  interioritzat el menyspreu de l’Estat i les seves elits  envers les expressions públiques,  dins les lleres que marca la realitat política espanyola, de la seva voluntat. Ni manifestacions multitudinàries, ni respecte a les lleis en aprovar el seu estatut, ni eleccions que anaven bescantant els resultats cap a les opcions sobiranistes. Res ha servit perquè l’Estat espanyol segués a parlar, si més no. Però, a més, l’Estat encara ha de convocar a consultes dirigents d’Omnium Cultural o l’Assemblea Nacional Catalana, promotors de mobilitzacions mai vistes a l’Estat Espanyol i a Europa, i crida a la Moncloa per a “conèixer” la realitat del nostre país   Societat Civil catalana.

La proclamació de la III República Catalana és, per tant, fruit de dos desencontres: un de general a l’estat, la mort de la democràcia adulterada nascuda de la Transició, i un de nacional, la constatació que, sense una República pròpia, el futur de tots i cadascun de nosaltres roman esclau de majories i minories que no tenen res a veure amb la realitat política catalana. El factor econòmic ha esdevingut un argument. Però  invocar-lo, a aquestes alçades de la pel·lícula només demostra que la ceguesa continua instal·lada  en l’ull que mira Catalunya des d’Espanya.