Sovint els que s’interessen – ens interessem – per l’art actual acostumen a transitar les sales de museus i galeries, característicament abillats com a cubs blancs, que com joiers impol·luts custodien les obres d’art a tall de relíquia que el visitant peregrina per veure in situ. Si bé això és un esquema que cada cop s’intenta defugir més – a ningú li interessa aquesta sacralització de l’art, ja que només fa que eixamplar la distància amb el públic – encara és la tendència predominant, això és prou evident. Tanmateix, i com acostumo a intentar apuntar, hi ha vida més enllà d’aquest mainstream: institucions de tota mena s’apropen a l’art de moltes maneres diferents, i en aquesta ocasió ha sigut el torn del Goethe Institut a la seva seu a Barcelona. Amb motiu del seu seixantè aniversari a la capital catalana, la institució alemanya ha decidit apostar per organitzar una exposició comissariada per l’italià Herman Bashiron Mendolicchio.
Tot i que a priori hauria sigut més senzill fer una retrospectiva de la història del Goethe Institut a Barcelona, s’ha optat per fer tot el contrari i amb aquesta exposició s’ha embarcat en un viatge cap al futur en una de les dimensions que més ha interessat a la humanitat al llarg de la història: la utopia, que trobem ja en el títol de la mostra, Utopian Tomorrow: The Transart Experience. Cal en aquest punt apuntar que aquesta exposició està duta a terme amb la participació de set artistes que formen part del Transart Institute, una entitat d’especialització artística internacional, i que en la seva obra han treballat el futur a través del concepte d’utopia com a lloc millor.
D’aquesta manera, el passat 5 de novembre es va inaugurar Utopian Tomorrow amb tota la pompa habitual en aquest tipus d’esdeveniments: comissaris, directors, coordinadors i alguns dels artistes, desfilant amunt i avall per l’espai, entre atrafegats i nerviosos, però amb una inequívoca expressió de satisfacció de qui sap que ha fet bé la seva feina. No obstant això, hi ha alguna cosa de diferent en aquesta exposició: l’espai que ocupa. Les obres que es poden veure estan repartides pel hall, la sala d’actes i el distribuïdor de la planta baixa de l’edifici, en altres paraules, se situen en una terra de ningú, una zona de pas on el passavolant (alumnes, professors, visitants) es troba de trascantó amb una peça que l’interpel·la i que, amb sort, el farà pensar.
Més enllà d’aquesta particularitat, a la inauguració també va tenir lloc la performance Notes on not knowing dels artistes Hony Ryan Abi Tariq Khan, on ambdós performers restaven asseguts en silenci un davant l’altre i apuntaven en papers – que posteriorment van ser exposats – el que creien que pensava l’altre. Aquesta obra incideix en un dels aspectes claus de Utopian Tomorrow, la comunicació entre individus i societats per a millorar la qualitat de la convivència i de l’individu. Tal i com el comissari Herman Bashiron va observar, el que es pretén és senyalar el concepte d’utopia com a motor que fa avançar el pensament i l’acció de la humanitat cap a un progrés, tenint en l’horitzó un ideal sovint inabastable, com pot ser la comunicació quasi telepàtica de Ryan i Tariq Khan o el projecte Mindful encounters, que proposa dedicar 8 hores a l’enriquiment de les relacions personals, tan abandonades a causa de l’alienació combinada de feina i noves tecnologies.
Amb tot, el que es planteja en aquesta mostra modesta però molt interessant no és pas res de nou, de fet, és un concepte tan vell com anar a peu i que s’ha treballat àmpliament des de l’art i el pensament. Sense anar més lluny, fa tot just un any ho vàrem poder veure de la mà de Martí Peran a la Fabra i Coats amb el projecte Futurs Abandonats: El demà ja era la qüestió, on es varen exposar diferents propostes artístiques que treballaven les possibilitats de futur fracassades que actuaven com a motor del pensament. Menció especial en relació a Utopian Tomorrow mereix l’obra L’Avenir de l’artista Jordi Colomer, que bé podria haver-se integrat en el discurs de la mostra que trobem al Goethe Institut. Treballant en profunditat el concepte de falansteri de Charles Fourier, Colomer apel·la a la bondat de l’home i a l’associacionisme entre individus per a assolir una vida i un món millors, que en última instància és la idea que el comissari Herman Bashiron proposa amb el diàleg que s’estableix entre les peces – vídeos, instal·lacions i performances – que podem trobar als murs de l’espai de pas que ocupa el seu propi projecte utòpic.
Per acabar, només cal emfatitzar que tot i modesta, Utopian Tomorrow és una mostra amb un discurs elaborat que aconsegueix exposar amb senzillesa un rerefons teòric molt ampli i, sobretot, ho fa amb optimisme. Al capdavall, el que se’ns planteja no és un debat sobre les formes de comunicació, ni sobre l’actualitat, ni sobre res de tot això: tot plegat és una reflexió sobre el futur. Podem renunciar a tot excepte al futur; quina millor manera d’encarar-lo que amb l’ajut de l’art i l’optimisme?