Síria, la unió inesperada

“Quan dos elefants es barallen, qui es lamenta és la gespa”

(proverbi africà)

L’espai aeri sirià compte des del passat mes d’octubre amb un nou agent. Un altre actor internacional se suma així a l’ofensiva bèl·lica contra l’Estat Islàmic. Vladímir Putin sorprenia la Comunitat Internacional després d’iniciar una operació militar en territori sirià. Malgrat les seves intervencions a Geòrgia, a l’agost del 2008, i la recent campanya a Ucraïna, el febrer del 2014, no s’esperava que el Kremlin prengués una actitud activa en la guerra del país persa. De fet, Rússia i Xina han anat vetant davant del Consell de Seguretat de Nacions Unides algunes resolucions que apuntaven en aquesta direcció. El cert és, emperò, que la maniobra de Putin ha reforçat immediatament al seu aliat sirià, al mateix temps que demostra que encara és una potència a tenir en compte al món. En aquest sentit, experts internacionals senyalen que l’acció militar és una estratègia ideada pel Kremlin amb l’esperança que l’ajudi a superar l’aïllament originat per la seva política a Kiev.

No s’esperava que el Kremlin prengués una actitud activa en la guerra del país persa

En efecte, Rússia ha presentat la seva incursió militar com una intervenció dirigida contra els extremistes. Tot i això, si ens fixem en la naturalesa i la geografia dels primers atacs observarem que l’objectiu principal podria ser reforçar a Bashar Al-Assad. Fins ara, les potències occidentals meditaven si incloure al líder sirià en les negociacions amb ISIS. Ara, amb el suport rus, sembla que qualsevol solució al conflicte haurà de comptar amb la participació d’Assad. El politòleg Alexéi Makarkin afegeix una altra causa a l’operació: recuperar la glòria perduda. Makarkin afirma que “l’elit russa busca la simetria amb els Estats Units i la recuperació de l’estatus de superpotència de la URRS, però ara com a Imperi”. Així doncs, continua, “Putin té l’alternativa de concentrar-se amb Ucraïna o dirigir l’atenció cap a un altre cantó”. A més, els beneficis són evidents. La incursió persa és més barata, i si sortís bé esdevindria un dels protagonistes de la regulació del problema que molt probablement l’ajudin a eliminar part de les sancions imposades per occident. Alguns actors internacionals van més enllà i es pregunten quina és la seva veritable finalitat. Mantenir en el poder a Bashar Al-Assad? Destruir instal·lacions petrolieres per tal que pugi el preu del cru? Experimentar els seus equips bèl·lics i donar més oxigen a la seva indústria armamentista? Crear un cinturó de seguretat?

Aquesta darrera qüestió preocupa els analistes. El passat mes de setembre, aprofitant la dependència del president Alexandr Lukashenko del petroli i els préstecs russos, Putin va cridar a fundar una base aèria a Bielorússia. Les noves bases a l’Àrtic, la guerra a Ucraïna, la intervenció a Crimea i a Osseta del Sud, i la recent incursió a Síria podrien esbossar la idea d’un cinturó on poder disputar una guerra si es donés el cas, i no a casa. A l’altra banda, emperò, Turquia, Aràbia Saudita i Qatar no estan disposats  a acceptar la campanya russa i sobretot el manteniment d’Assad en el poder. Els tres països, immersos en una guerra de poder regional contra el règim de Bashar i els seus aliats iranians no poden permetre que Rússia influeixi militarment en l’assumpte. De fet, Turquia ja ha avisat al Kremlin que no li permetrà que els seus avions sobrevolin el seu espai aeri.

Amb la intervenció russa sembla que qualsevol solució al conflicte haurà de comptar amb la participació d’Assad

- Publicitat -

On és Xina? El gegant asiàtic és actualment l’únic actor internacional de pes que no està participant en el conflicte. D’ençà de l’inici de la crisi el 2011, l’imperi del sol ha optat per mantenir distància. Aquesta és la base de la seva política internacional, no involucrar-se en els assumptes interns de tercers països. Així se’n desprèn de les paraules del ministre d’exterior xinès, Wang Yi, quan davant del Consell de Seguretat de l’ONU feia una crida a resoldre el conflicte persa per la via política:” La comunitat internacional no pot limitar-se a mirar sense moure un dit, però tampoc pot interferir de manera arbitrària”. En realitat, Pequín no té gaires interessos econòmics a Síria, però tampoc vol enemistar-se amb les nacions que hi participen. Actualment, França, Gran Bretanya, Estats Units, Dinamarca, Australià i Canadà bombardegen punts de l’Estat Islàmic.

Tanmateix, l’islamisme no és un problema per Pequín; tot i que augmenta la preocupació per l’extremisme i els seus possibles efectes vers la minoria uigur musulmana a la regió de Xinjiang. No obstant això, la incursió és mínima i per tant Xina no vol arriscar-se a col·locar als seus ciutadans com un objectiu més dels islamistes. El principal motiu, emperò, de la neutralitat del gegant asiàtic és el manteniment de la seva imatge de país no intervencionista. I doncs, d’aquesta manera s’assegura poder exigir davant la Comunitat Internacional, alhora que marcar tendència, el que cap agent extern intervingui en els seus conflictes regionals. En aquests moments Pequín està reclamant la seva sobirania sobre les aigües de l’Àsia Pacífic com un interès nacional irrenunciable. Així ho demostra la seva disputa territorial amb Filipines. Manila ha volgut recórrer al Tribunal Permanent d’Arbitratge, mentre el règim xinès es nega a participar-hi. Finalment, el país del sol naixent és aliè al conflicte religiós i també als interessos energètics que bullen a Orient Pròxim.

El gegant asiàtic és actualment l’únic actor internacional de pes que no està participant en el conflicte. No vol que els seus ciutadans siguin objectiu islamista

Més enllà, de les velles diferències religioses i territorials entre xiïtes i sunnites aquests dies ha florit un nou conflicte energètic. Tota acció té les seves conseqüències. I doncs, el fet que Europa i Occident imposessin en el passat més recent sancions econòmiques a Teheran ha propiciat que Síria, Iran i Iraq hagin enfortit els seus llaços econòmics. Com a resultat d’aquestes avinences ha nascut un acord consistent en construir el gasoducte més gran de l’Orient Mitjà. Aquest recorregut serà capaç de transportar gas natural des del sud d’Iran fins a Europa; tal com ha informat recentment el rotatiu Teheran Times. Una xarxa de 6.000 km que aniria per sota el mar mediterrani i que travessaria Iran, Síria, Iraq i el Líban (tots ells units a la guerra de Síria). Si aquest acord es materialitzés els països del Golf Pèrsic, els principals abastadors energètics d’occident es veurien relegats a un segon pla. Això afectaria no tan sols  a les monarquies de Qatar i Aràbia Saudita, sinó també al principal transportista de gas actual, Turquia. Per altra banda, Rússia també es podria beneficiar d’aquest gasoducte; alhora que mantenir Síria com a aliat aferri li permet tenir un punt d’accés al mediterrani; un somni tan antic com l’imperi.

Ara tots els agents internacionals implicats s’han donat cita a Viena per tractar el conflicte persa, que ja fa més de quatre anys que dura, i l’amenaça que suposa DAESH (Estat Islàmic). Iran, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units, Emirats Àrabs Units, Qatar, Oman, Iraq, Turquia, Líban, Jordània, Egipte, Xina, la Unió Europea i l’ONU es van reunir, en una cimera on destaca l’absència dels agents interns del conflicte. És a dir, el règim de Bashar Al Assad i l’oposició. Després de set hores de negociació, l’enviat especial de Nacions Unides per Síria, Staffan de Mistura, va afirmar que s’havia arribat un acord per tal d’obrir un procés polític que inclogués a tots els agents i “que porti a una nova Constitució i que porti a unes noves eleccions, sota supervisió de Nacions Unides, segons els criteris internacionals més estrictes, i un acord sobre que, al final del dia, el terrorisme és la prioritat, però que només es pot guanyar i derrotar si hi ha un procés polític paral·lel”.

En efecte, la reunió ha finalitzat amb l’acord d’impulsar una transició política a Síria que, en paraules del secretari nord-americà, John Kerry, no obligui als ciutadans a triar entre terrorisme o Bashar Al-Assad. És precisament aquest el principal punt de discòrdia entre Washington i Moscou. Mentre els Estats Units exigeix que el líder del règim persa abandoni la transició del país i no es presenti a les eleccions, Moscou apel·la a la decisió dels ciutadans sobre la seva continuïtat al capdavant del país. Per aquest motiu, s’ha pactat una nova reunió a mitjans de novembre. Tanmateix, a nivell militar, Kerry ha assegurat que el seu país enviarà forces especials d’elit, i han acordat amb Moscou un mecanisme de coordinació per evitar incidents entre les seves forces aèries. Cal recordar, que per un cantó Washington s’està coordinant i recolzant amb les forces de l’oposició siriana, mentre que Moscou fa el propi amb les forces militars oficialistes de Bashar Al Assad.

Washington s’està coordinant i recolzant amb les forces de l’oposició siriana, mentre que Moscou fa el propi amb les forces militars oficialistes de Bashar Al Assad

La Comunitat Internacional té avui un gran repte en endavant. Un capaç d’unir a Rússia i els Estats Units. Tots els actors tenen clar que han de derrotar l’amenaça que suposa DAESH. Des del recolzament al règim de Moscou, passant per la neutralitat xinesa, o la cooperació nord-americana amb els opositors. Tots tres suposen diferents vies d’afrontar el mateix problema. El punt de partida és el terrorisme, i el camí a seguir la transició i la reconstrucció del gegant persa. Entremig, interessos energètics, afers interns, conflictes religiosos, ètnics, i nacionals, i una guerra de poder per fer-se amb el lideratge de la regió. Tots ells, elements que modulen la política exterior dels seus estats, les aliances, les enemistats, l’acció a seguir, i que dificultaran un conflicte que s’agreuja cada dia. La Unió Europea no és aliena aquest problema. L’arribada constant de refugiats posa a prova els pilars de la Unió; també la seva dependència energètica de l’est és un vell assumpte que encara no ha pogut resoldre. La guerra a Kiev, l’etern debat sobre l’entrada d’Ankara al club dels 28, el desafiament de Londres d’abandonar Europa, i la crisi econòmica del vell continent posen a Brussel·les en una situació complicada. De fons, les trompetes d’una guerra freda ja enterrada encara ressonen. Ara, emperò,  Síria veu néixer una aliança inesperada davant l’amenaça que creix a casa seva. El món, avui més que ahir, es veurà obligat a entendre’s.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca