Corto Maltese, ha mort

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

La sala d’actes de la Casa del llibre, a la rambla de Catalunya era el lloc perfecte per presentar un àlbum de Corto Maltese, una paret de vidre separa la botiga de la sala. Al mateix temps, la sala queda entre la llibreria i un jardí. L’interior és de fusta càlida. Al fer-se de nit, la sala es projectava en un joc de miralls al jardí, creant un espai infinit. Un llibre necessita el mirall per existir. Necessita ser una projecció fantasmagòrica sobre un jardí. Quan llegim, somiem. I si somniem, ho fem en un jardí. La literatura se serveix sempre d’aquest element per crear ficció, per multiplicar la veritat per crear-la i expandir-la. La sala d’actes de La casa del Llibre és tot això. És una biblioteca al costat d’un jardí, és una sala on les formes és multipliquen i deixen de ser reals, entren en el món de Corto Maltese.

El divendres Norma Editorial va presentar el nou àlbum de Corto Maltese; Bajo el sol de medianoche. Els autors, Juan Díaz Canales y Rubén Pellejero van exposar el treball realitzar amb molta professionalitat, posant rellevància els aspectes tècnics que han fet possible el nou còmic. Aquí no parlaré de la qualitat del guió i dels dibuixos, els dos autors tenen una trajectòria que els avala i no és moment ara de criticar el mateix còmic. És moment de parlar de la idea que ha fet possible el còmic.

Deia en Valero Sanmartí el 24 d’octubre a Facebook “En lloc de l’obsessió per la novetat del segle XX, tornem a l’ideal medieval de la còpia idòlatra i previsible, però alhora reconfortant, dels referents pretesament conspicus que ens precedeixen” I el còmic presentat el divendres és exactament això. Els nostres dies estan regits per reedicions, retorns de grups musicals, retorns de sagues televisives o cinematogràfiques. Són productes en els quals es pot estalviar en propaganda i ja tenen el públic creat. Són productes que ens fan tornar a una suposada edat d’or, i que mostren les misèries creatives del nostre temps. Tot aquest raonament també és pot aplicar a l’art. Quantes revisions crítiques existeixen de les obres clàssiques? Pensem en les lectures cabalístiques de Duchamp. No som capaços de crear res mínimament nou i que expressi les inquietuds del nostre moment històric? Potser ho és la còpia, esperança i enyorança d’uns temps passats, uns temps on es podia crear. El rellançament de Corto Maltese no és res més que una prova d’això.

Corto va ser una invenció, Corto era un aventurer, era l’aventurer d’Hugo Pratt, un aventurer que no tenia passat, que no tenia família i que es perdia entre el somni i la realitat. Corto era el món d’Hugo Pratt, ja que les dues vides són més o menys paral•leles, segurament Corto era allò que somiava Pratt, i Pratt era allò que pensava Corto. Corto Maltese és un heroi romàntic que no té casa, i veu com el món fantàstic, el món de l’aventura mor. Ell viu quan es podia explorar, navegar i fer la guerra seguint uns alts ideals de l’amor i l’amistat. Viu en un món que mai va existir, ja que Corto Maltese és una fantasia. Però encara que sembli mentida el seu món ha mort, també el d’Hugo Pratt. Van néixer en el món de la novetat, ara vivim en el món de la còpia. Un món on som completament incapaços de crear el personatge de Corto Maltese, un món on mai imaginaríem La balada de la mar salada. Vivim en un món que no entén que la marca de la sort, es talla amb una navalla i que si s’explica massa un personatge, perd tota la seva gràcia.

Corto Maltese havia de morir a la Guerra Civil, Hugo Pratt va morir el 1995. De la mateixa manera que després de la 2n Guerra Mundial no hi havia lloc pels soldats de fortuna. Al segle XXI no hi ha lloc per narradors com Hugo Pratt, el seu món ha mort i ara només podem aspirar a copiar-lo, a millorar-ne una coma, a ser copistes medievals enyorats de l’Imperi romà, que als seus taulells veien la glòria, la guerra i l’amor i l’únic que podien fer és lamentar-se de no haver nascut en un altre temps, un altre temps on fóssim protagonistes i no mers espectadors.