Els periodistes són uns aixafaguitarres

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Ha tornat a passar. L’OMS condemna la carn i els mitjans ho posen en primera plana, busquen experts que confirmen la tesi i ofereixen alternatives saludables. Pocs dies després, quan els governants i els fabricants han posat el crit al cel, comença a baixar el suflé. Els mateixos periodistes que feien responsable la carn de tots els mals ara entrevisten a científics, metges i productors i ens diuen que no n’hem de fer un gra massa. En poques setmanes el tema deixarà de ser actual, la gent seguirà atipant-se de llonganissa per molt cancerígena que sigui i els periodistes haurem baixat encara més en el rànquing de popularitat. No m’estranya, no hi ha ningú menys popular en un grup d’amics que l’aixafaguitarres.  

És un model que es repeteix gairebé cada dia però que és especialment perillós quan afecta a temes de salut. Recordeu l’enrenou de les vacunes? Aquell nen que va morir a la Garrotxaperquè els seus pares no li havien posat la vacuna de la diftèria? Per culpa d’un únic cas els mitjans van destruir la reputació de qualsevol metge o professional de la salut que hagués criticat la vacunació massiva i sistemàtica. Allò va acabar amb la carrera política de Teresa Forcades, per exemple. Alguns van aprofitar la seva opinió crítica cap al sector farmacèutic per titllar-la d’antivacunes. Durant algunes setmanes es va parlar de vacunes obligatòries i d’exiliar tot aquell que posés en dubte aquesta qüestió. I ara, què en queda de tot allò? Ha canviat res? No. Els autèntics antivacunes, que van romandre amagats al cau durant tot el procés, han tornant a sortir tímidament. És lògic perquè hi ha fonaments per creure que la vacuna no és sempre la millor.  La indústria farmacèutica roman tan forta com sempre. Els governs es van indignar al principi, tal com exigia la crisi, però després han evitat embolicar-se en un problema que no té solució: la vacuna obligatòria és impossible perquè els ciutadans tenim dret a ser irresponsables i perquè cap vacuna pot garantir al 100% la salut. Al final és una qüestió de fe en la ciència.

Qui surt perdent en tot aquest teatre? L’espectador. Ara els ciutadans saben que la carn és dolenta però que no n’hi ha per tant, o sigui que continuen menjant entrepans de xoriço.

Alguns pensaran que això de crear alarma social es fa per vendre més diaris o tenir més audiència i que després, quan la cosa s’escapa de les mans, no queda més remei que fer-se enrere i deixar-ho passar. Però també podria ser una manera de crear electors confusos i, per tant, dependents de les diferents autoritats. La democràcia necessita ciutadans crítics, i no està de més recordar que la funció principal del periodisme i la responsabilitat dels periodistes és ajudar la gent a tenir un criteri propi. Alarmar, desdramatitzar i oblidar és just el contrari, ens torna cada dia més ximples.