Ja ho he dit alguna vegada, treballar directament al món de la cultura et fa veure les coses tal qual són en aquest sector. I treballar en una taquilla més encara. El que veig no m’agrada i crec que hauríem de alarmar-nos davant el que se’ns presenta i començar a prendre cartes en l’assumpte.
L’explicació d’aquesta situació “d’alarma cultural” és molt fàcil, per cada persona menor de 30 anys que replega els tiquets d’entrada al lloc on hi estic, hi ha una quarantena de majors de 60 que fan el mateix. No exagero, està clar que la gent major te molt més temps lliure, però en dies com els caps de setmana el panorama no canvia massa.
A banda, els joves que solen venir son o bé estudiants de carreres com Història de l’Art i Belles Arts, o per altra banda visites concertades per instituts, on aquests nois i noies estan més atents de contestar als seus whatsapps o diguen-ho finament, acontentant les seves rebotades i jovenívoles hormones amb el xicot o xicota.
Per què aquest desinterès amb l’art? M’agradaria tenir la resposta a aquesta pregunta, ja que com a teòric de l’art que sóc, vull que aquest continuo pervivint, generant interès i debat entre les persones, desenvolupo la meva teoria. Aquesta es basa en què l’art no ha deixat mai de ser una expressió de les elits, els artistes i institucions ho han intentat per activa i passiva, però no deixa de ser així.
L’art mai ha deixat de tenir una aura d’esnobisme, manifestacions que sols poden entendre i fruir d’ella tots aquells qui tenen els recursos possibles, a més, moltes vegades els preus son tan prohibitius que les persones que no solen gaudir d’una bona exposició fugen d’aquestes per no deixar-se diners que consideren que han de ser invertits en coses més bàsiques.
Altre tret que faci tan poc atractiu visitar una exposició, baix el meu parer, és el tan vanagloriat discurs expositiu, el ‘leiv motiv’ d’aquestes moltes vegades es perd en ambiciosos textos, poc clars i que responen més a la grandiloqüència i l’academicisme més rígid. Tot açò fa que aquesta “superioritat social” es faci més present, i ja si anem a les exposicions d’art modern, aquest elitisme pot ser pitjor encara, on les explicacions són menys clares i on abunden les frases amb vocabulari complex i una comprensió difícil.
L’art hauria de ser un dret universal, i els gestors, comissaris i altra gent del sector hauria de ser una mica més atrevit i començar a veure el que es fa en altres països, on l’espai expositiu té dissenys molt més arriscats a banda de ser molt més atractiu per a aquelles i aquells qui pensen que anar a una exposició és avorrit. Les expressions populars, relats senzills i que responen a la nostra quotidianitat haurien d’imposar-se perquè tots aquells que prefereixen fer qualsevol cosa abans que visitar les nombroses sales d’exposició les tinguin en compte.
Demanem als polítics que les coses canvien, que tot evoluciona, també ens ho demanen a nosaltres com a ciutadans, doncs proposo demanar també a les altes esferes del món artístic que facin un pas endavant i decidit a renovar un model que té data de caducitat, ja que, malauradament, aquest públic majoritari i dominant no durarà per sempre.