Llegeixo, sense cap tipus de sorpresa, que durant l’any 2014 més de 80.000 espanyols van emigrar a l’estranger. Constato, amb les dades que ofereix l’Institut Nacional d’Estadística, que d’aquests el 75% tenen entre 25 i 34 anys i marxen per tenir la feina que aquí no han trobat. Un percentatge més per posar dins la carpeta que en guarda d’altres com el 46,6% de menors de 25 anys aturats o el 42,9% de persones entre 20 i 25 que resten en la mateixa situació. Un país de percentatges vergonyosos que farda de recuperació econòmica.

Tenint com a marc aquest context econòmic, durant aquests últims anys he sentit dir a sociòlegs i polítics que la meva generació, la del 42,9% d’aturats, és la més ben preparada de la història d’aquest país. Argumenten que un cop consolidada la democràcia i amb el desenvolupament tecnològic els joves compresos entre els 18 i 25 anys som un col·lectiu amb les aptituds necessàries per fer progressar el país. Sempre pregunto el mateix, per a què serveix o per a què som la generació més ben preparada? Un mercat laboral precari i unes jornades laborals de més de vuit hores no m’esperonen a pensar en aquest concepte. L’atur i el mercat redueixen la generació més competent a acceptar contractes laborals de 500€ per jornades de 40 hores setmanals. El context econòmic ens empeny a la “mobilitat exterior”, a treballar en forma d’autònoms amb una quota que es menja un terç del salari mensual o a vagar per feines pagades en negre. En definitiva, i per respondre a la qüestió: som la generació més ben preparada per acceptar ofertes d’aquestes característiques o marxar. Al cap i a la fi, la reflexió final és: “si jo no accepto l’oferta que hi ha sobre la taula, ho farà qui hi ha darrere meu”.

Aquest mes d’octubre la revista que vaig fundar amb un grup de joves del món cultural i periodístic ha complert dos anys, i ho ha fet inaugurant un local que ens han cedit perquè puguem promocionar a joves artistes que no tenen l’oportunitat d’exposar. L’espai es va quedar petit, molts dels qui van conèixer per primer cop el projecte ens deien, com ho heu fet amb un pressupost de zero euros? Neix de la inquietud d’uns joves antisistema. I no entendrem el concepte en sentit estigmatitzat de cremar o trencar com alguns interpreten, tot el contrari. Quan el moment i el context fan de barrera i et neguen la il·lusió per fer allò pel qual has estat estudiant, tens dues maneres d’afrontar-ho, et resignes a acceptar la situació o lluites contra ella. Si el sistema fa imperatiu que neguis el teu somni de treballar en allò que sempre has desitjat, rebel·lat contra aquest. Ser antisistema és, en bona mesura, el projecte de RevistaMirall.com i el de molts altres joves que caminen sense seguretat però organitzats per invertir part del seu temps en quelcom que el satisfà. Joves pluriocupats que no arriben a final de mes que lluiten contra el mur que el sistema ha edificat amb coneixement o ignorància. Mirall és una revista que va néixer per donar l’oportunitat de promocionar la seva vàlua a tot aquell que ho desitgi del món cultural i periodístic, tots els projectes que neixen amb el mateix esperit són resultat de les inquietuds d’uns joves antisistema. Es mantenen tossudament contraris a acceptar un sistema injust, i així seguiran fins que canviï.