Ahir em vaig equivocar, no era una decisió pas gaire complicada, però ho vaig fer. Sabia que no ho havia de fer però ho vaig fer. I quan duia a terme l’acte, ho sentia en la sensació de l’ambient, sabia i tothom em deia que ho estava fent malament. Així que vaig sortir de la festa, vaig passar el semàfor en vermell o li vaig dir a una noia que l’estimava.

Potser en aquest punt hi ha qui hi veurà la mà divina, la mà del destí que mostra una drecera i no un altre. És impossible pensar que hauria passat si (if I…), però el dubte sempre ens courà. Llavors només podem pensar dues coses, la primera: el destí, déu, ens ha fet cometre l’error. La segona que podem pensar, és que la pròxima vegada ho farem millor i no ens equivocarem, encara que també hi ha qui oblida la tragèdia que és la nostra vida. Una història on els protagonistes estan condemnats a prendre decisions per les quals després seran castigats. Així si realment estem condemnats a equivocar-nos, almenys fem-ho bé, fem-ho d’una manera memorable, fem que l’error d’ahir sigui realment un fet excepcional, almenys així si realment ens vam equivocar, que es converteixi en una anècdota que valgui la pena recordar.