Israel, porto temps pensant en escriure’t. El meu cap no deixa de pensar en tu, sobre tot allò bo i allò dolent que defineix la teva existència. Les següents línies són una carta d’amor, admiració i enyorança; però també de dolor, angoixa i resignació. La lectura del brillant llibre “La Terra Promesa” -un honest i descarat retrat teu escrit sense tabús pel periodista israelià Ari Shavit- m’ha impulsat a donar el pas. Perquè no hi ha dia que desperti sense pensar en tu.

Començaré pel que m’agrada. T’estimo, com cada ésser humà estima el lloc on va néixer. Tinc enyorança de la meva Haifa natal, una bella ciutat als peus del mateix Mediterrani en el que he crescut. En els vessants de les seves muntanyes descansen en pau els meus avis materns, Shmuel i Adela. Com tants milers que et van forjar, van ser supervivents de la catàstrofe humana i moral que va cometre Europa amb els seus jueus, que tant van contribuir al seu progrés social, econòmic i cultural. El sionisme amb el que combrego és aquell que van idear alguns dels seus impulsors, que pretenien emprendre una acte de justícia històrica i salvació nacional per a un poble què, poc després, seria devastat. Admiro la capacitat que vas tenir als teus primers anys de vida, tot i les enormes adversitats, d’acollir als meus avis, únics supervivents de les seves massacrades famílies.

Vull recordar què, abans d’iniciar-se el bany de sang que encara perdura, jueus i àrabs van conviure i, fins i tot, van ser amics. Als anys trenta, en plena eclosió i efervescència sionista a la Palestina britànica, molts àrabs i jueus es van donar la mà. El coneixement de la terra i el treball àrab, juntament a  l’enginy i l’emprenedoria dels jueus, va fer créixer indústries conjuntes com les famoses taronges de Jaffa (Yafo), que van arribar a assaborir habitants de diversos continents. Reivindico els pioners d’Ein Harod o Rejovot, qui sí eren conscients què, al seu voltant, existia una població autòctona i arrelada. Gran part dels emigrants jueus de principi de segle, procedents majoritàriament de l’Europa de l’Est, eren conscients que la seva utopia política s’estava construint sobre una terra habitada, amb gent i pobles que ja conreaven els camps com ells farien més tard.

Em fascinen els teus primers anys de vida. Tot i la sang vessada perquè t’independitzessis, fet què va suposar la Nakba (desastre) palestina, vas demostrar una enorme capacitat de superació. Gaudeixo recorrent i recordant els Kibbutz sobre els quals vas créixer i et vas fer fort. Un model social comunitari, cooperatiu, igualitari i just. Probablement, dels pocs en la al món on el socialisme real es va posar en pràctica sense totalitarismes pel mig. Cito la frase que em va dir anys enrere Muki Tzur, antic dirigent del Moviment Kibbutzià: “Recordo quan Gorbatxov va venir de visita a Ein Gedi. En principi, anaven a ser 20 minuts, però van acabar sent més de tres hores. Fascinat, va dir al final : això és precisament el que volíem fer “.

M’encanta visitar-te i allotjar-me a Tel Aviv, la ciutat que mai dorm. Un experiment urbà únic, que sempre ha estat una avantguarda de nous moviments culturals i socials del país. Els seus múltiples colors, llengües i gent. Les terrasses dels cafès i restaurants, sempre plenes de gent expressiva, animada, amb enormes ganes de viure. Els seus museus i l’arquitectura Bauhaus de l’Avinguda Rotschild, que li donen aquest toc tan blanc i únic. El Merkàs (mercat) Karmel, on es respira l’autèntic batec de la ciutat. L’interminable passeig marítim que uneix la ciutat de cap a cap, on a cada pas que dónes et trobes un munt d’escenes diferents i, alhora, captivadores. Em deixo endur per la seva vibrant joventut, que viu, crea i gaudeix de la vida intensament per deixar enrere la tensió. Valoro l’esperit de superació què, en conjunt, té la teva societat.

M’agrades perquè ets un país de tribus. Calen escassos deu minuts de conducció per plantar-te a universos totalment diferents. Gaudeixo visitant als meus amics del kibbutz Kfar Szold, als peus del Golan. Sempre que vaig, no perdo l’ocasió per pujar a les annexionades muntanyes per acostar-me als drusos de Masada i Majdal Shams. El seu aspecte tradicional i mil·lenari i els graciosos mostatxos que llueixen la majoria d’homes em fascinen. M’agrada conduir pel Galil i la Vall de Wadi Ara, on es barregen els pobles jueus i àrabs. Els seus verds prats, els camps florits i les seves diverses estampes rurals són una joia. Visito amb desconeixement Safed i altres poblats per jueus ultraortodoxos. No els entenc, ni comparteixo el seu modus vivendi, però els respecto i, malgrat la meva laïcitat, intento comprendre’ls. Recorro amb enyorança les rutes pel desert del Negev, habitat de centenàries tribus beduïnes, que coneixen l’àrida regió com ningú. Em sorprenc creuant les ciutats dels russos, que es van instal·lar aquí i què mai van renunciar al seu origen ni la seva llengua. Al·lucino quan veig africans negres d’origen etíop amb la kipà. La llista és interminable.

Per descomptat, m’encanta el que em dones de menjar. Sobretot, l’hummus. Quan m’assec en algun restaurant que el serveix -reconec que els àrabs ens porten avantatge-, sembla que el conflicte només sigui un somni. On es menja hummus es parla àrab i hebreu, uns i altres mengen aquest deliciós menjar colze amb colze. Al cap i a la fi, i per molt que ho pretenguis, no deixes de ser un país oriental, igual que la majoria de la teva gent. Els jueus blancs ashkenazís mai hem deixat de ser una minoria en una regió de pell fosca, tradicions culturals i culinàries orientals.

La teva escena cultural i artística em fa vibrar. Aprenc sobre tu perdent-me entre els passionals relats d’escriptors com Amos Oz, David Grossman o A.B. Yehoshua, qui al seu torn es van rebel·lar dècades enrere contra el militarisme ofuscat i van mobilitzar a molts israelians a favor de la pau. Ara prenen el relleu d’altres com Nïr Baram o Edgar Keret, que aporten frescor i joventut a la teva literatura. M’inspiren els acords de David Brossa, que amb la seva actitud oberta de ment és capaç d’agafar la seva guitarra i cantar als infants palestins del camp de refugiats de Shuafat. La veu de Noa segueix meravellant a mig món. Per això, m’oposaré fermament a aquells que decideixen boicotejar als teus artistes pel simple fet de ser fills teus. Perquè no és coherent que tots els teus ciutadans siguin catalogats i censurats per algunes de les teves errònies polítiques. Més encara quan són fervents defensors de la reconciliació i el diàleg amb els nostres veïns. És absurd.

M’agrades per Jerusalem. Però potser, per la significació i l’enorme càrrega emocional que té la disputada ciutat santa, també et rebutjo. Jerusalem és el punt de fricció, l’olla bullent, on s’hi barreja el que m’estimo i el que rebutjo. Passejar pels seus carrers és una experiència única: totes les teves tribus es fonen en els seus carrerons. Esglésies, mesquites i sinagogues. Nacionalistes, extremistes, ultra ortodoxos, laics, progressistes, mizrahís, ashkenazís, palestins, soldats, peregrins, estudiants i treballadors. Vibrants mercats, barris únics i un paisatge muntanyós per emmarcar. Però també la divideix un enorme mur de formigó que em supera i munt de gent fanàtica que rebutja els seus veïns. Checkpoints, fusells, desconfiança i odi. Tot això em posa nerviós i m’aterra.

Detesto l’actitud que vas decidir prendre temps enrere. Després de la victòria de la Guerra dels Sis Dies, vas passar de ser David, admirat pel progressisme mundial, a ser Goliat, depredador. Molts dels teus es van creure agraciats per una benedicció divina, que els va donar la seva pròpia veritat absoluta i els va fer impunes davant la desgràcia que estaven emprenent. Israel, l’ocupació és el teu càncer. I sembla que no te n’adonis, que no vulguis curar-te. Quan vaig creuar el mur per primera vegada, el món em va caure als peus. No podia creure com podies destinar tants recursos econòmics i humans a alimentar aquest desastre.

Molts dels que et defensen a ultrança es limiten a portar una vena els ulls. Sota la distorsionada versió que segueixes ocupant només per protegir-te, es neguen a veure i reconèixer els crims que comets contra els palestins. Els robatoris de les seves terres, de la seva aigua i les seves oliveres. La violència diària dels teus soldats, majoritàriament joves de 18 anys, obligats a imposar un règim militar a sang i foc sobre els castigats habitants autòctons d’aquesta terra. Em fastiguegen els fanàtics que defensen colonitzant els turons de Judea i Samaria, que es fan seus per la litúrgia mil·lenària dels profetes que van escriure des d’allà la nostra història.

Encara que em faci vergonya reconèixer-ho, la situació als Territoris Ocupats i, sobretot, en llocs com Hebron, és un règim d’Apartheid. El casc antic de la històrica ciutat està segregat. En una secció engabiada, viuen més de cinc cents fanàtics protegits per centenars de soldats, que conjuntament han expulsat als palestins del barri mitjançant el terror . A sobre, es retracten com les víctimes. Molts dels que colonitzen en el teu nom unes terres que no et pertanyen són agressors i, a més, impunes davant els seus despietats atacs. Perquè davant la seva violència i radicalisme, et limites a mirar cap a un altre costat. Només ara, després que el nadó Ali Dawabshe morís calcinat, et planteges prendre mesures. Però fas tard.

Encara que no estiguis en període de guerra, a la Palestina d’ara -Gaza i Cisjordània- continuen patint i morint per degoteig a gran escala. Però no acostumes a posar el focus sobre el problema. M’indigna que segueixis bloquejant la població de Gaza, que els bombardegis i aprofundeixis la seva misèria, alimentada alhora per Hamàs. Molts diuen que no hi ha altre remei que la guerra, que són ells els que et disparen primer i has de respondre. Certament, és un assumpte complicat i, per descomptat, jo no conec la solució. Però potser hauries d’aprofundir en l’arrel del problema i buscar una alternativa. Sinó, seguiràs eternament submergit en el bucle de violència, contraviolència, i contracontraviolencia. Ells es dessagnaran, sí; però els teus seguiran vivint atemorits, creu-me. Quan els teus avions i els teus tancs disparen, el món t’observa, s’enfurisma i t’odia. I, el pitjor de tot: molts et comparen amb aquells que van causar l’holocaust del teu poble.

Em remou l’estómac escoltar els qui porten les regnes. Polítics oportunistes, populistes i demagogs, que viuen de transmetre un missatge de por i odi constant. És la seva fórmula per seguir ocupant els seus trons. Per desgràcia, els funciona. I molts creuen aquest relat. Una pel·lícula en la qual els palestins i Palestina sembla que mai hagués existit (ja em diràs, llavors, qui són aquests milions de gent que viuen als seus pobles ancestrals). Ahir era la bomba iraniana; avui els llançadors de pedres palestins. Qualsevol pretext val per difondre el terror, guanyar vots i terreny.

No combrego amb el sistema econòmic i social que finalment has imposat. L’Israel del 2015 en res s’assembla als seus primers anys. És cert: el teu creixement econòmic és incontestable, però alhora va acompanyat de les mateixes xacres que corroeixen la resta d’economies capitalistes del món occidental. La majoria té diners, sí. Però també s’endeuta fins a les celles. I són molts els que no poden comprar  un pis tot i tenir feina i ingressos prou bons. Recorda que al 2011 els carrers de Tel Aviv van acollir unes protestes sense precedents, amb centenars de milers dels teus ciutadans clamant per un accés digne a l’habitatge. Tot i això, aplaudeixo els èxits que has obtingut i segueixes oferint al món, en camps com les ciències, la tecnologia, l’agricultura o les teves reconegudes empreses Start-Up.

Però, malgrat tot, vull creure que els teus mals tenen remei. Perquè, després de tant patiment, sóc dels qui defensa amb fermesa que l’amor i el seny s’han d’imposar, tard o d’hora. Malgrat el teu erroni comportament, el xulesc to i missatge dels teus dirigents, que creuen que podràs sobreviure aïllat, boicotejat i odiat, tinc fe en tu. Hi ha una cosa que tinc clara: tot i reconèixer els teus mals, hi ha moments en què t’haig de defensar a ultrança. Sobretot quan el món t’observa i et jutja amb una vara de mesurar molt diferent als altres, sobretot dels tirans assassins que t’envolten i segueixen massacrant als seus indefensos pobles. Perquè és injust que l’ONU, governs i moviments -mal autodenominats- pro-palestins i pacifistes et fustiguen només a tu, mentre els bàrbars dictadors àrabs segueixen venent-los el seu petroli a canvi del seu silenci. Diran que et jutgen per què tu ets una democràcia i els altres no. Potser haurien de mirar-se ells, els seus melics demòcrates i curar les seves malalties, que no són poques. Si no, que facin una ullada al mar Mediterrani.

Israel, vull seguir estimant-te. Has d’entendre que la situació en la que vius no pot eternitzar-se pels segles dels segles. Malgrat el teu incontestable poder, no evolucionaràs envoltat de filferros, murs i canons. No sóc naïf: reconec que són molts els que segueixen vivint a costa d’alimentar l’odi contra tu a les seves reprimides poblacions. No pretenc que abaixis la guàrdia, ja que els míssils que t’apunten des de nord i sud són cada vegada més poderosos. Però urgeix un canvi de rumb.

Cal fer un profund exercici d’autocrítica colectiva, reconèixer els teus errors i treballar per posar-hi remei. Els teus no viuran en pau i harmonia fins que no t’asseguis d’una vegada per totes a fer les paus amb els àrabs-palestins. Només seguiràs postergant la falsa bombolla d’estabilitat, el que autodenomines Status-Quo, que novament es demostra que es una fal·làcia. De nou, Jerusalem i Cisjordania estan en flames y, per molta força que utilitzis, mai resoldràs el problema de fons . Sigues valent, mira cap endavant i deixa’t d’històries. Disposa’t a fer renúncies, a negociar i a comprendre l’altre. Així és com m’agradaria veure’t en el futur. Tolerant, conciliador, obert i acollidor. Torna la mirada a aquells que aposten per això, als que estan farts de veure a més mares, avis i nens morts, siguin de la religió, nació o color de pell que siguin. Quan aconsegueixis viure en pau amb tu i amb els altres, podré afirmar que t’estimo sincerament. Fins llavors, seguiré observant-te i anhelant que ho aconsegueixis.