Tradicions que maten

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Les tradicions són l’essència d’un poble que transcendeix en el temps. Acostumen a ser costums estimades pels que les practiquen, que poden ser més o menys atractives o fins i tot més o menys avorrides. Però també n’hi ha que provoquen dolor, patiment, malformacions, i la mort. Una d’elles, que per molts seria titllada fins i tot de bàrbara i macabra, és l’ablació, coneguda també com a mutilació genital femenina. Un nom ben apropiat, sent que no és una altra cosa que aquesta: una mutilació. Provoca un dolor que només les que l’han patit poden imaginar, però totes les dones poden arribar a intuir, encara que es quedi molt lluny de la realitat. L’òrgan del cos més sensible i amb més capacitat de provocar plaer és també el que més dolor pot provocar. Un dolor atroç, diuen, que pot ocasionar la mort per xoc a causa de la seva intensitat, i que acompanya de per vida a les dones que han passat per aquesta pràctica que molts situen entre la tradició i la tortura.

Tradició que consisteix a extirpar el clítoris i altres òrgans sexuals de la dona per preservar-ne la puresa i que, tot i tenir els seus orígens ben lluny de Catalunya, afecta els seus ciutadans, que la poden tenir més a prop del que creuen: a casa nostra hi ha al voltant de 20.000 dones en risc de patir algun tipus de mutilació genital, de les quals unes 10.000 són nenes menors de 14 anys. De les que han passat per aquesta tradició que alguns qualifiquen de tortura, no existeix encara cap registre.

A Catalunya hi ha 20.000 dones en risc de patir algun tipus de mutilació genital, 10.000 són menors de 14 anys

Les persones a Catalunya de patir el risc de l’ablació van arribar amb la immigració. I és que on més es practica és a l’Àfrica subsahariana –a 28 països de la zona-, i també en àrees de l’Orient Mitjà i la resta d’Àsia. En alguns d’aquests països, el que és estrany és que una dona no hagi passat per l’ablació: a Somàlia, al voltant del 95% d’elles han passat per aquest ritual; Guinea Conakry, ho han fet un 93% –en els últims anys, la xifra ha disminuït, baixant des del 99%-, mentre que a Mali ho són el 92%, i a Egipte, el 91%, tot i que és una pràctica penada per llei. En aquests països és on es produeixen el gruix d’ablacions que es calcula que es practiquen anualment: són tres milions de dones, nenes i adolescents que són mutilades cada any arreu del món, unes 6.000 a diari. Unicef estima que al voltant de 125 milions de dones vives en el planeta han estat objectes de l’ablació.

Però parlar d’ablació és parlar massa vagament. Els experts les diferencien en diversos tipus, depenent del grau de la mutilació. La més lleu és la que clitoridectomia, que consisteix en l‘extirpació del prepuci del clítoris. Un altre nivell consisteix en l’amputació total o parcial del clítoris i dels llavis menors, mentre que la més agressiva és la infibulació, que no només extirpa el clítoris i els llavis menors i majors, sinó que sovint inclou el fet de cosir ambdós costats fins que la vulva queda pràcticament tancada i deixa només una obertura per l’orina i per la sang menstrual. En l’últim dels casos, conegut també com a ablació faraònica, les dones no poden practicar sexe fins que arriben al matrimoni, quan acostuma a ser el marit qui obre la cicatriu del cosit, amb un ganivet.

125 milions de dones vives en el planeta han estat objectes de l’ablació

La preservació de la virginitat fins al matrimoni és només una de les moltes causes d’aquesta tradició tan arrelada en tants països i cultures. Són raons profundament interioritzades i que compten amb la total convicció dels qui la practiquen. Si no fos així, difícilment una mare voldria que les seves filles o netes passessin pel mateix pel que va passar ella quan era petita, tenint en compte el dolor i tots els riscos que comporta. Quan una nena passa per aquesta mutilació –i parlem de nenes perquè normalment es practica abans dels 15 anys-, pot morir durant la mateixa ablació, simplement pel xoc que pot provocar l’agut i indescriptible dolor. Si supera aquest primer pas, haurà de sobreviure també a les possibles infeccions que pot generar el procediment, ja que sovint es duen a terme amb estris en males condicions –que acostumen a ser ganivets, però també poden ser fulles d’afaitar o qualsevol eina tallant -, que poden estar rovellats o que fins i tot poden haver utilitzat amb una altra nena minuts abans. En la majoria dels casos les condicions sanitàries són precàries –especialment a les zones rurals- i no compten amb elements que es considerarien bàsics en altres contextos, com l’anestèsia, que alguns substitueixen per aigua freda per entumir la zona i mitigar el dolor. Tot i això, organitzacions alerten de la creixent medicalització de la pràctica de l’ablació, sobretot en zones urbanes.

Es duen a terme amb estris en males condicions, que acostumen a ser ganivets, però també poden ser fulles d’afaitar o qualsevol eina tallant, que poden estar rovellats

A banda de possibles infeccions, quan s’executa la pràctica la nena també pot morir dessagnada, a causa de la manca de condicions sanitàries requerides i dels coneixements mèdics necessaris. N’hi ha que no superen aquestes complicacions però, les que ho fan, aniran sempre acompanyades de dolor al caminar i, sobretot, a l’hora de mantenir relacions sexuals, i especialment en el part. Moltes de les dones que han passat per una ablació tenen greus complicacions per donar a llum i, si compten amb els mitjans sanitaris necessaris, poden fer-ho per cesària però, si no, poden estar en risc de mort al no poder parir, perdent a l’hora la vida del nadó. Entre les moltes seqüeles físiques que pot provocar una ablació en una dona -a banda, estan les psicològiques-, figuren el dolor sever, l’hemorràgia, la retenció de la orina i infeccions a curt termini, i també dolor crònic, infeccions vesicals i urinàries recurrents, esterilitat i malalties de transmissió sexual, entre moltes altres.

Però sí, n’hi ha que sobreviuen a tots aquests riscos i complicacions. I d’aquestes, algunes decideixen no fer passar pel mateix a les seves filles, però moltes altres, sigui per convicció o per pressions, aposten per emprendre el mateix camí que van seguir elles, igual que les seves mares, les seves àvies, i totes aquelles dones que puguin recordar. Arribarà un dia en què les seves filles s’hauran de preparar per a una pràctica de la qual poca cosa saben -en moltes de les cultures on es practica, és tabú parlar-ne-, i les seves parents –només les dones, ja que és un ritu reservat per a elles- les aguantaran per les cames i els braços mentre li extirpen allò que les fa impures.

Preservar la puresa és el principal objectiu de qui defensa l’ablació. És un pas tradicional i ancestral pel qual ha de passar tota nena per convertir-se en una dona pura. És el ritu que dóna accés a la comunitat de les dones, molt anterior a qualsevol religió -de fet, el primer document que fa referència a la pràctica és del segle I abans de Crist, a l’antic Egipte-. També argumenten que cal preservar la tradició i la identitat ètnica, que marquen la mutilació com a signe de feminitat. Les antigues creences asseguren que l’ablació és necessària per higiene: consideren que una dona amb clítoris pot contaminar els aliments que manipula i l’aigua que toca. Fins i tot defensen que és tan impur que, si un home el toca amb el seu membre, morirà, de la mateixa manera que, si el toca un nadó al néixer, quedarà maleït.

Preservar la puresa és el principal objectiu de qui defensa l’ablació

A banda, sempre està l’estètica: uns genitals mutilats són considerats més bells que uns complets. I, tot i que no ho defensem com una de les causes principals, evidentment està el fet de preservar la virginitat de la nena fins al matrimoni i evitar la seva promiscuïtat. Les seqüeles que deixa l’ablació provoquen que les dones no sentin cap plaer amb el sexe -les que tenen sort no senten res i, les que no, dolor-, fet amb el qual s’assegura la seva docilitat i que no sentiran temptacions cap a cap home. Però la principal raó de la mutilació és introduir la nena a la comunitat, ja que és un element crucial de socialització lligat als seus valors fonamentals sense el qual la nena no seria acceptada. Sense passar per la mutilació, no podrien casar-se ni serien respectades, quedant rebutjades i apartades.

Tot i que es tracta d’una tradició ancestral desvinculada de la religió, són persones de diverses creences les que la practiquen i defensen, incloent-hi cristianes i també musulmanes. L’ONU va fer saltar les alarmes ara fa un any al conèixer la notícia que l’Estat Islàmic havia ordenat sotmetre a la mutilació genital a totes les nenes i dones d’entre 11 i 46 anys de la ciutat de Mossul, a Iraq -on la pràctica és poc comuna- per “allunyar-les del llibertinatge i la immoralitat”. Tot i això, teòlegs musulmans asseguren que l’Alcorà no conté cap referència que defensi l’ablació, i que en tot cas només existeix un hadit, un relat de Mahoma, en el que aconsella a una dona dedicada a practicar la mutilació: “Quan circumcidis una dona, no tallis massa el seu membre, per què tingui la cara més lluminosa i sigui més amistosa amb el seu marit”.

Teòlegs musulmans asseguren que l’Alcorà no conté cap referència que defensi l’ablació

Escudar la pràctica de l’ablació darrera tant de la tradició com de la religió tampoc la justifica. Internacionalment està reconeguda com una violació dels drets humans de les nenes i les dones, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Per aquesta raó i per la persistent tasca de conscienciació i empoderament a través del coneixement que impulsen especialment entitats del tercer sector, com la Fundació Wassu-UAB, diversos països practicants han legislat en els últims anys contra l’ablació. Catalunya va ser pionera en dotar-se l’any 2002 d’un protocol per evitar que les nenes en fossin víctimes tant territori català com als seus països d’origen. El protocol pretén ser una xarxa de prevenció que engloba serveis socials, la sanitat, l’educació i els cossos policials, que treballen per detectar situacions de risc, que habitualment es vinculen a viatges que puguin fer al seu país d’origen. En els casos que es consideren sospitosos, un jutge pot retirar el passaport de la nena per evitar que viatgi. Hi ha ocasions en les quals han de passar un control quan tornen del viatge, circumstància que provoca que famílies que volen mutilar les filles decideixin anar al seu país, practicar l’ablació i tornar sense la nena, ja que, si els enxampessin, podrien quedar condemnats a fins a 12 anys de presó.

Si els pares viatgen al seu país per practicar l’ablació a la seva filla poden ser condemnats fins a 12 anys de presó

Entitats com la Fundació Wassu defensen que el protocol no hauria de focalitzar aquí els esforços, sinó fer-ho en la prevenció a través de l’empoderament i transmetent coneixement a les comunitats que tradicionalment la practiquen. Aposten per donar a conèixer els perjudicis que l’ablació provoca i també les falsedats sobre la impuresa del clítoris, explicant que el que consideren impuresa és en realitat font de plaer. Un plaer a través d’una sensibilitat que es pot recuperar quan el clítoris no ha estat totalment extirpat a través de la reconstrucció, que diversos hospitals i entitats ofereixen gratuïtament i que es duen a terme no per què coneguin el plaer, sinó principalment per fer desaparèixer un dolor que es pot continuar sentint després de dècades de la mutilació.