Els últims tres dies de festival (incloent les imprescindibles maratons) han deixat alguna perla que m’enduc directa al meu podi particular, una clausura més aviat fluixeta, un palmarès del qual se m’escapaven el 70% dels títols (per atzar i no per negligència; amb una programació tan variada i extensa, un fa el que pot, així que, pel que fa a la meva opinió sobre el resultat, em remeto al títol de l’artícle) i una obra mestra de la paròdia en forma de curtmetratge. Tot plegat començava amb Tangerine, una pel·lícula independent rodada a Los Angeles amb un telèfon mòbil. Aquesta comèdia amb cor sobre transsexuals i el món que els envolta va ser encantar a Sundance, i, tot i no tenir gaire elements particularment Sitges més enllà del format que utilitza, aquí també va ser molt ben rebuda. Potser serà difícil veure-la estrenada a sales, però confiem que el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona o l’Atlántida Film Fest no us deixin perdre l’oportunitat de gaudir-la.
L’últim dels habituals que tocava aquest any era Ben Wheatley, la ment malalta al darrere d’obres com Kill List, A Field in England i la molt justameant venerada Sightseers. Amb High-Rise es plantejava un triple salt mortal fent la seva pel·lícula amb més pressupost i estrelles alhora que adaptava Ballard sense tallar-se i plantava a la pantalla un caos apoteòsic. Llegeixo el currículum del productor que s’ha atrevit a fer front a aquesta tasca titànica, Jeremy Thomas, i de cop i volta ho entenc tot: algú havia de ser el valent que fes arrencar algun dels projectes arriscats de Bertolucci, Cronenberg, Jarmusch, Wenders, Terry Gilliam i Jonathan Glazer. Aquesta microdistopia ubicada en un gratacel de luxe als anys 70 arriba en bon moment per reinterpretar la lluita de classes d’una manera completament delirant. L’escalada del conflicte entre els habitants dels pisos inferiors i els dels superiors es prova inaturable, i el bo d’en Tom Hiddleston, figura neutral i alhora catalitzadora, ens porta de la mà cap a una decadència barroca, grotesca i en tot moment fascinant.
Una bona acollida a Toronto i el protagonisme compartit d’Ellen Page i Evan Rachel Wood feien esperar una clausura prometedora. “Ai, mira… Into the Forest… Amb la de Juno i aquesta altra noia, la de… Sí, aquesta… Bueno, i pinta així tipo terror psicològic al bosc… Uf, què bona que era The Witch… Uau, i la banda sonora és de Max Richter! Això estarà molt bé…”, ens dèiem, pobres de nosaltres, els assistents abans d’entrar. Doncs… No. Bé, “no”, “NO”, tampoc… “Meh“, potser? Poc més. La proposta de Patricia Rozema vol aprofundir en el vincle familiar, en la inquietud davant l’aïllament, en la por-als-altres-i-alhora-necessitat-dels-altres en un estat de naturalesa (probablement el terme va ser encunyat per algun filòsof continental del segle passat, però la recerca es faria feixuga així que l’aventuro de primeres i a veure què passa), però l’únic que aconsegueix és fer una pel·lícula tèbia, no particularment avorrida però tampoc massa carregada ni d’argument ni d’idees gaire estimulants. Meh. No puc fer més que remetre’m a Die Wand, film alemany que va competir a Sitges el 2012 i que, en un context i amb un estil diferents, ens transmet sentiments similars de manera infinitament superior.
La sessió sorpresa d’aquest any, projectada a continuació de la clausura, era una proposta allunyada del fantàstic i més encaminada a emular (sense tot l’èxit que es podria desitjar, però prou a prop) el millor Scorsese. Pablo Trapero, amb un flamant lleó de plata sota el braç, portava a la pantalla amb El Clan la història real del clan Puccio, una família aparentment normal que durant la transició argentina es va dedicar al segrest de personalitats amb diners com a forma de vida. En un format que a estones recorda a El Padrí, la pel·lícula avança sempre cap a millor, i deixa la sensació de ser una peça consistent i agraïda de veure. El seu problema, però, és que no aprofundeix tant com podria en la complexitat de la història i els seus personatges; li falta metratge. Llàstima que els seus productors no fossin com Robert Evans, que, després de veure el primer muntatge de la història original sobre els Corleone, de poc més de dues hores, va dir a Coppola: “Vas filmar una saga, col·lega, i m’has entregat un tràiler. Ara marxa i torna amb una pel·lícula”.
Prèvia al passi d’El Clan hi havia una altra sorpresa: el curtmetratge The Chickening. No voldria passar per alt aquests gloriosos cinc minuts en què la història de l’humor va assolir una nova cota de grandesa. En tan poca estona, els seus creadors creen un remix de The Shining (El Resplandor) amb… Bé, amb pollastres. Les ràfegues de creativitat tan ridícula com imprevisible colpejaven el públic amb tanta força que aquest no podia fer més que plorar de riure amb incredulitat i, resar, un cop arribava el final de tan magna obra, perquè passi aviat al món meravellós del domini públic en línia i poder-la veure en bucle durant la resta dels seus des d’aleshores feliços dies.
