Toni Clapés és un d’aquells locutors amb una trajectòria que molts joves periodistes contemplen amb admiració. L’any 2014 va complir trenta anys de carrera radiofònica amb una trajectòria que ha alternat televisió i ràdio amb figures com Andreu Buenafuente, Miquel Calçada i Xavier Sardà entre altres. Ha parlat per Ràdio Barcelona (Cadena SER), ha crescut al Versió Original de Catalunya Ràdio per consolidar-se amb el Versió RAC1 a RAC1. L’any 2012 em digué que mai guanyaria el Premi Ondas, el 2014 el recollia al costat del seu amic i company Jaume Nolla.
A RAC1 “tots sou un”, però acostumeu a queixar-vos de com deixen els micròfons els companys del programa anterior. Què passa?
A totes les famílies hi ha problemes, aquest costa de resoldre. Mentre tenim micros que sempre estan a un nivell perfecte n’hi ha que no. Som una família una mica estranya.
Són com els problemes que a vegades sentim que teniu a la cuina? Al Versió RAC1 i a La Competència a vegades en parleu, l’últim cas fou en un dels últims programes de la temporada.
Un dels casos fou per un guionista que va comprar un pop que no estava en bon estat, quan el va treure de la bossa ja ho vam detectar, vam confirmar-ho del tot quan el va posar al microones. (Riu) Vam haver d’obrir finestres, tots intoxicats.
Pensa que la cuina és una sala molt petita, com un armari gran. El seu gran problema és que allà tothom hi fa coses però ningú se’n fa responsable, sobretot de les restes a l’aigüera.
El pessimista és una persona ben informada. No és que no m’ho passi bé fent el programa, abans de començar sempre estic neguitós
Uff! Això fa una mica d’angunia, sobretot quan no és teu i ho has de recollir…
Clar! Quan et cau a tu ho reculls, però si no es produeix una situació en què les restes van fermentant allà. A la nevera, el mateix. Hi anem posant coses que després oblidem, van passant les setmanes fins que agafen vida pròpia. Tenim una cuina que fa certa por.
Et consideres pessimista i una persona que no s’ho passa bé fent el programa?
Matisaré, diuen que el pessimista és una persona ben informada. No és que no m’ho passi bé, abans de començar el programa sempre estic neguitós i no ho passo bé. Quan dic “bona tarda” faig el pas per sentir-me còmode, segons la dinàmica del programa hi ha dies que m’ho passo bé o no, segons si ho estem fent com jo creia que s’havia de fer. Abans de començar tinc al cap com crec i vull que vagi el programa, si va com tinc pensat genial. Si no és així, començo a patir.
Aquest neguit previ al programa és, en menor mesura, aquella sensació dels teus primers programes?
No és el mateix, però et queda alguna cosa. És com la varicel·la, sempre queda alguna cosa. Aquell neguit, aquella angoixa, el vertigen que notava quan vaig començar a la ràdio en el moment en què el tècnic abaixa el volum de la música perquè parli. Era com quan baixa la vagoneta de la muntanya russa, ara no és una sensació tan forta però sí que hi ha el neguit de, per seguir amb la metàfora, de quan fas la pujada de la muntanya russa.
Tens encara el punt.
Estic nerviós perquè vull que el programa surti com ho tinc pensat, si hi ha errors tècnics o algú no està al cas començo a patir.
Quan pateixes més: quan hi ha els micròfons s’acoblen, quan no entra la sintonia o per una entrevista telefònica que no se sent bé?
Quan són coses que es poden evitar em desesperen una mica. No entenc com tenim acoblacion, són misteris sense resoldre, és un problema que no sabem solucionar. Amb el Xavier Sardà una de les coses que vaig aprendre és que el programes han de ser tècnicament perfectes, quan no entra la sintonia, les declaracions no són les que toquen i similars són problemes que van en contra teva i generen un bucle d’errors en què el tècnic perd confiança i el presentador s’equivoca… Clar, l’oient acaba pensant: “quina mena de programa és aquest?”. Per això tècnicament ho hem de fer perfecte: sintonies i documents de veu clavats. Sobre les trucades, no entenc com al segle XXI hi ha telèfons que no se senten bé. Sempre intentem que parlin des d’un fix perquè és més nítid, però com hi ha gent que només té mòbil s’escolta pitjor.
A vegades entrem en unes dinàmiques en què coses del Barça o de política semblen vitals i no hi ha per tant
Estem en directe i la trucada es va tallant, la veu no se sent, s’allarga l’explicació de l’entrevistat…
Suo, suo i penso que si en la següent resposta no es resol la qüestió ho hem de deixar córrer. Sempre em poso en el lloc de l’oient, si tècnicament no va bé el programa és un bunyol. Amb una mala trucada sembla que li diguis a l’oient “esforçat per entendre-ho”. Ho hem de facilitar tot, si jo ho sento malament amb els auriculars, imagina’t a una cuina o al cotxe.
El Versió RAC1 és un programa que toca molts temes, es mou en un ventall molt ampli entre l’humor, l’actualitat i totes les seccions que aquesta pot donar. Hi ha alguna que et faci més mandra?
Intentem que tots els temes que fem siguin interessants pel màxim nombre de gent possible. No acostumo a fer temes de Barcelona perquè em poso en la pell de qui viu a Tarragona, no serem centralistes. Hi ha qüestions minoritàries que no tractem, però tampoc som un programa d’anàlisi.
Però compteu amb l’Ernesto Ekaizer, que és l’anàlisi en majúscules, i sempre aconseguiu donar-li un to més fluid que en altres programes. Com ho feu?
El Sardà em va dir un cop, “el que et diferencia dels altres no és què fas, sinó com ho fas”. Nosaltres intentem ser didàctics i treien transcendència a les coses, a vegades entrem en unes dinàmiques en què coses del Barça o de política semblen vitals i no hi ha per tant. Al final, parlem de les coses com si estiguéssim al bar. Allà comentes les coses, no et preguntes amb ansietat “has llegit el diari?”.
Una mica quan feu les tertúlies on hi ha en Peyu o en Sergi Mas en les quals opineu sense entrar en el detall.
Sí, buscàvem un punt de vista despreocupat. Posar humor a l’actualitat, mentre el Basté té les píndoles amb experts nosaltres busquem el mateix però entretenir.
Oriol Cruz és el Messi del programa, se li hauria fins i tot de doblar el sou
Quan acaba una temporada, ja penses en noves seccions per al següent o intentes mantenir el format?
Això és com la Formula 1, ho pensem tot. Dissenyem el cotxe de l’any vinent entre unes tres persones, quin programa volem, quines necessitats té i el pressupost i mitjans que disposen a la casa. Un cop tenim el disseny del programa, apliquem els mitjans i mirem qui segueix i qui ha tancat una etapa. Hi ha temporades que apliquem més anàlisi o humor segons la competència.
Queda algun membre dels primers programes?
I tant! En Jaume Nolla (senyor Marcelí), en Sergi Pàmies, els Guasch and Guasch fa deu anys que ens acompanyen. Des que vam arribar a RAC1 que comptem amb la Xènia Lobo, l’Àfrica Pallero ha estat vuit anys, l’Emma Xalà nou… De fet, aquí és on arriba l’Oriol Cruz, el Messi del programa.
Ser el Messi del programa vol dir renegociar el contracte cada temporada.
Se li hauria, fins i tot, de doblar el sou.
Quin és el pitjor guardes del Versió?
Recordo una entrevista amb el Marcos Ordoñez en què va ser molt agressiu amb el Senyor Marcelí, fou molt desagradable. No fa estar a l’alçada de l’entrevista, i menys quan sap que estava parlant amb un personatge.
T’has plantejat plegar en algun moment?
Aquest any he estat a punt, perquè considero que estem acabant un cicle. Malgrat les dades, estem a les acaballes.
Per curiositat, com és el teu dia a dia?
M’aixeco a les 6:45, porto la meva filla a l’escola, esmorzo a les 9:30 prop de la ràdio i pujo a preparar el programa. Dino en vint minuts i a fer el programa fins a les set. Després torno cap a casa caminant per pensar en com ha anat tot.