I més Sion Sono del bo. Tag, en contraposició a la innocència de Love and Peace, és un festival de sang on una presència sobrenatural excel·leix en el noble art d’escapçar noies d’institut japoneses per la meitat. L’heroïna, una noia rareta i introvertida, escapa de cada festí de bolonyesa de sang i vísceres amb més sort que destresa per veure’s atrapada en un nou cos i una nova situació cada vegada. Sense entendre massa bé res del que està passant, l’espectador no pot fer més que delectar-se amb cada decapitació i aplaudir el twist final amb un aixecament de cella incrèdul. Això, a Sitges, és senyal que les coses s’han fet bé.
Men & Chicken prometia negror i un humor prou absurd com per ser una de les meves preferides del festival, i per sort no va decebre ni un pèl. Un Mads Mikkelsen irreconeixible descobreix, juntament amb el seu germanastre, que el seu pare no és tal. La recerca dels seus orígens es converteix en un particular freak show carregat d’hilarant mal gust. Les comèdies nòrdiques acostumen ser molt directes, i la seva fredor emocional combinada amb les diferències culturals, que sempre afegeixen un petit plus de descol·locament, arrodoneixen el missatge i el doten les situacions d’una aura d’estranyesa fascinant que fa que fins i tot el més surreal dels plantejaments sembli versemblant.
L’italià Paolo Sorrentino, que es va coronar amb La Gande Bellezza però que ja comptava al seu currículum amb genialitats com Il Divo i Le Conseguenze Dell’amore, torna a instal·lar-se a Youth en la seva vessant existencialista. En un entorn més despullat que el de Gep Gambardella, un elenc superb (Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz i Paul Dano, tots impecables -amb menció especial per a Weisz, que es marca un discurs en primeríssim pla que la reafirma com l’actriu de classe mundial que és) contempla amb malenconia el seu passat, viu el present intentant evitar que l’apatia en prengui control i mira de reüll el seu futur, ja de caiguda per uns i pràcticament inexistent per d’altres. La pel·lícula no proposa cap discurs nou, però la manera com ens fa partícips de l’estada a un resort alpí d’uns personatges que s’acaben convertint, pràcticament, en algú a qui no ens importaria anomenar amic, resulta profundament emotiva i propera.
Un altre repartiment estel·lar és el que ens proposa Macbeth. En una adaptació el més literal possible del text original, Michael Fassbender i Marion Cotillard ens traslladen a l’Escòcia del segle XI per narrar-nos, amb sobrietat i un pols admirable, aquesta història universal d’ambició, destí i desgràcia. El fet de reiterar en una trama explicada de mil maneres sense cap gir ni reinterpretació podria provar-se innecessari, però proximitat de la càmera amb els actors i l’habilitat del director per explicar en imatges el desassossec de Macbeth reafirmen la potència del vers de Shakespeare i converteixen aquesta nova temptativa en un referent instantani.
La jornada de dijous acabava amb la projecció de Green Room, film en el punt de mira de molts per diversos motius: el seu bon paper a la Quinzena de realitzadors de Cannes, la presència de Patrick Stewart (aka Jean-Luc Picard) en un paper atípic i, sobretot, la confirmació de Jeremy Saulnier, que ja va donar que parlar amb Blue Ruin, com a director definitivament a seguir. Una banda de punk es veu atrapada dins d’un bastió neonazi després de presenciar un assassinat, i a partir d’aquí tot és angoixa, violència i una escalada argumental calculada amb precisió. Aquesta proposta de caràcter 100% Sitges té un to autoral molt marcat i converteix un argument que no té res fora del comú en una de les peces clau del certamen.