Fa uns dies un amic molt amic del ‘hipsterisme’ i el ‘postureig’ en general em va convidar a acompanyar-lo a veure una exposició en el centre d’un il·lustrador que es suposa que és molt conegut i que devia conèixer-lo. Més enllà de la realitat, no el coneixia, però com a bon amant de l’art no em vaig negar a acompanyar-lo, ha sigut una de les poques experiències culturals amb ell (i que espero que no sigui l’ultima).

Bé, l’artista de l’exposició en qüestió era l’il·lustrador d’una de les bíblies dels ‘hipsters’, ‘No sin mi barba’, Alfonso Casas, que sota el nom de ‘Amor/Miedo/Otras Mierdas’ oferia a la Galeria Artevistas un petit recull del seu treball, en el que com en el seu nom indica interpreta, fidel a l’estil del llibre que oferia (després de la visita a l’exposició he de dir que em vaig documentar).

Més enllà de la innegable qualitat artística, el que em va crear més interès va ser la de gent que hi rondava per la sala. Em feren reflexionar com a través dels anys, les coses en el món de l’art no canvien, si abans eren els nobles qui ostentaven el poder de dir que és el que està de moda, o quin és l’estil artístic del moment, sembla, com ja he dit, que les coses no han canviat gaire.

Hui en dia la paraula ‘postureig’ sembla que ha pres part del nostre vocabulari habitual, i a poc a poc haurem d’acostumar-nos, tots aquells que tenim relació amb el món de l’art, de poder relacionar-lo també. Tota la gent que té aquesta paraula com a tall de vida estan tenint una influència notable en el mercat artístic (sort tenim que es tracta d’un grup de gent amb inquietuds culturals), i que per tant estem davant d’un nou paradigma, en el que ells siguin qui decideixin quin artista i/o obra és digna d’admiració.

Però ¿potser estiguin equivocats? Com a Cosme de Medici o Lluís XIV, segur que tindrien els seus contraris, com aquesta nova onada, però el temps els ha avalat de manera que les seves eleccions apareixen als manuals d’història de l’art. Bé, no sabem si el Casas apareixerà, el temps ho dirà, de la mateixa manera que ens dirà si el preu de venta era adient o no, i si aquests compradors l’han encertat adquirint algun dels seus quadres i gravats.

Reialment, el que em va obrir els ulls és la situació que vaig veure a l’exposició, en part crec, que és el mateix que es devia sentir en els salons francesos, l’aclamació d’un públic cap a un artista als que un líder d’opinió donava la seva benedicció. Independentment, a mi l’exposició em va agradar, no sé si arribarà a transcendir en la història de l’art però em va agradar passar una estona veient les inquietuds d’aquest artista. Ara sols falta veure si els que han cregut en ell realment tenen raó.