La tensa calma entre mantes i porres

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Una trucada. Una resposta ràpida i un senyal. La desena de mantes atapeïdes d’ulleres i bosses desapareixen sota terra junt amb els seus portadors, alhora que apareixen tres aparents turistes, que no són una altra cosa que policia secreta. Els venedors ambulants il·legals se’ls coneixen ja bé. En recorden les cares però, si els agents canvien, asseguren que segueixen reconeixent els gestos i les maneres. Sota terra, pel forat on s’han esvaït mantes i venedors, s’estén un mercat de falsificacions que bé podria passar per un basar improvisat cada vegada més permanent. L’intercanviador de plaça Catalunya s’ha convertit en un habitual refugi pels venedors de ‘top manta’, que la proximitat del Metro els converteix gairebé en intocables.

El Modou va arribar a Barcelona fa vuit anys, i en fa cinc que es dedica al ‘top manta’. Normalment ofereix els seus articles al passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Aragó, juntament amb set altres companys que, com ell, van venir del Senegal buscant un futur millor, però la manca d’oportunitats els va forçar a dedicar-se a la venda ambulant. Assegura que es poden comptar amb els dits d’una mà els que s’hi seguirien dedicant si tinguessin una altra sortida. “Només podem optar a sobreviure, i el que volem és viure amb tranquil·litat, sense haver d’estar permanentment jugant a fet i amagar i pendents de si avui traurem el que necessitem”, relata. Diu que el que volen tots és formació i papers per buscar una vida millor. “La majoria som joves i amb talent. Molts tenen formació a Senegal, però aquí no és vàlida”, es lamenta Modou, que assegura que, si poguessin, la majoria escolliria un altre camí, tot i que admet que segurament el ‘top manta’ difícilment desapareixerà mai de la ciutat.

El refugi del metro

Fa una pausa en el seu relat, que explica a les escales de l’estació de Metro de Passeig de Gràcia. Li torna a sonar el mòbil, és un altre company alertant que agents de la Guàrdia Urbana es dirigeixen cap a on són ells. Els altres set venedors recullen ràpidament la mercaderia i baixen les escales del Metro. Però, per què el Metro? Perquè saben perfectament que la policia mai els perseguirà en el subsòl: els venedors podrien córrer per les vies del Metro provocant talls a la xarxa, els caos i fins i tot accidents. Aquesta és una vella estratègia que tot ‘manter’ sap i utilitza a la capital catalana.

El Modou avisa que la persecució policial no és ni de bon tros la solució al ‘top manta’, sinó que requereix mesures socials i d’integració. “Quan marxa la policia, els venedors sempre tornem. No tenim un altre remei”, destaca. Sobre els incidents que han tingut lloc a mitjans d’agost entre policies i venedors, rebutja rotundament la violència i la confrontació, però defensa que no tota la culpa és dels ‘manters’. “Si ve la policia, els nervis creixen, es poden creuar insults i la tensió pot pujar fins a esclatar. A vegades sembla una provocació: no poden enviar dos agents a sancionar una vintena de venedors, és una molt mala idea. Qualsevol pot intuir que la situació serà més que tensa”, assevera.

A més, la presència policial assegura que és totalment contraproduent. Explica que la majoria dels venedors treballa simplement fins que guanya el que necessita -diu que en gran part dels casos la xifra oscil·la entre els 10 i 15 euros diaris, de 300 a 450 al mes- i marxa un cop els aconsegueix. En un dia sense policia, potser necessiten un màxim de dues hores per fer el mínim, així que estan dues hores al carrer i marxen a casa. En canvi, quan la presència policial és constant, les jornades es poden allargar hores i hores fins que aconsegueixen el que necessiten, pel fet d’haver-se d’estar amagant i recollint la mercaderia vegada rere vegada. “Com més policia hi ha, més hores estem al carrer. Així de senzill”, remarca en Modou.

La tapa

- Publicitat -

Quan se’l pregunta sobre les màfies, riu. “No hi cap tipus de màfia, res de res. Cadascú compra els articles que vol i els ven on i quan vol. Cada un de nosaltres s’ho gestiona”, assegura. Acostumen a comprar el material en zones amb grans superfícies de venda d’objectes sobretot vinguts de Xina -com a Badalona i Sant Adrià del Besòs-, i que cadascú tria el que vol vendre. Molts s’ho emporten a casa per posar-los “la tapa”. I què és la tapa? La majoria compra articles legals, com ulleres de sol i bosses, on no hi figura cap marca, i alguns d’ells col·loquen després les plaques o els distintius de cada firma, convertint la imitació en una falsificació. El Modou diu que no tots posen “la tapa” als objectes, i que no tots els que ho fan tenen per què vendre més que els que no. “Vendre més o menys és cosa de la sort”, defensa.

Apareix un cotxe patrulla de la Guàrdia Urbana i truca per telèfon a un dels seus companys. Estan força organitzats, tot i que a l’estiu la coordinació es complica. A passeig de Gràcia amb Aragó s’hi col·loquen vuit, però plaça Catalunya i el port s’han convertit en una jungla. A vegades també baixen a les Rambles, però a la zona normalment hi treballen un altre tipus de venedors ambulants, que posen en perill la seguretat del vianant despistat, que pot rebre un bon cop d’un ‘selfie stick’ si no té prou reflexos com per anar esquivant les desenes que porten tant venedors com turistes. I a la Sagrada Família, no s’hi posen? “No, allò és zona de pakistanesos”, respon, que venen sobretot souvenirs, els populars ‘selfie sticks’, vanos i imants. Els venedors es divideixen les àrees sense tensions i respectant cadascú el seu espai, que s’ha repartit d’aquesta manera per raons que Modou ni els seus companys recorden ni coneixen. Simplement és així.

Entre ells hi ha una forta companyonia, i és per això que el ‘top manta’ és un sector on bàsicament hi treballen subsaharians i, especialment, senegalesos. Quan un arriba a un país estranger a la recerca d’un futur millor que se li resisteix, recorre a la recerca de compatriotes, que generalment no tenen problemes en ajudar-lo ni a assessorar-lo. També es donen suport a l’hora de canviar de ciutat, ja que és habitual que a l’estiu es traslladin a zones costaneres, on diuen que es pot vendre més. L’estiu és una història, l’hivern una de ben diferent. Llevat dels quinze dies de Nadal, el Modou diu que és molt complicat vendre el que necessiten per viure fora de la temporada alta, així que surten per unes hores i, si veuen que serà impossible aconseguir-ho, tornen a casa. Assegura que necessiten poc, només per viure i per enviar diners a les famílies a Senegal quan la situació els ho permet. El ‘top manta’ és la sortida que tenen per a sobreviure, però això no és el que volen. “Volem deixar això i viure tranquils. Viure tranquils és l’únic que volem”.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca