Jaume Aiguader i Miró escrivia a la revista Pamflet el 21 de març de 1936 un article amb el títol “De pressa, de pressa”. Cal dir que, en aquell moment, allò que es volia recuperar era la legalitat republicana i progressista desfeta durant el Bienni Negre (1934-1936), i avançar en la construcció d’una República “republicana”, però alguna de les seves afirmacions són perfectament aplicables als esdeveniments actuals
“El bon home, o dona, deia, que el dia 16 de febrer dipositava amb tot el fervor el seu vot creia de bona fe que l’endemà, amb la victòria, hom instauraria tot el que havien promès els partits durant la lluita. Ajornar-lo amb l’excusa de lleis anteriors, de protocols parlamentaris, li semblava i li sembla una habilitat de mal fiador, ganes de perdre el temps i amb el temps ablanir o defraudar l’acord promès.
(…)
De pressa, de pressa. El temps pesa i dissol, minva la força dels sentiments, l’amor i el record s’estoven per l’acció del temps. De pressa, abans no destrueixi l’obra que avui ens reclama el poble. Alentir-la ens exposa que en l’hora que la vulguem establir, la refusin les multituds perquè en llur ànim han nascut noves volences. De pressa, de pressa.”
En aquests moments, els fets posteriors al 27 S ens situen en un espai polític de perill, no per acció, sinó per inacció. Certament, i amb tota la legitimitat, els partits i les persones tenen el dret de defensar les seves propostes i el seu lloc en el procés, només faltaria.
Però aquests drets, sovint, han de quedar aigualits, reduïts, sota la força de les circumstàncies. Al llarg dels darrers anys, si més no des del 2010 i la sentència de l’Estatut, diversos grups polítics han renunciat a part de l’ideari de manera provisional, en bé de la unitat precisa per a conquerir els espais de llibertat , des dels quals aquest programa podia ser implementat de manera sobirana.
Establir condicions inassumibles per qui ha de ser aliat, és dir, ras i curt, que es renuncia a la aliança ni que sigui provisional i amb data de caducitat. I és, sens dubte, dret de tota formació política actuar amb la coherència que en cada moment consideri necessària. No retrauré als amics de la CUP que investeixin a una o altra persona, ni demanaré a Mas que faci o deixi de fer una pas al costat.
Ara bé. Les paraules servei al país i no ser obstacle per al procés, han de ser quelcom més que una formulació retòrica. Avançar de vegades només és possible alleugerint càrregues.
Pensem-hi. Potser calen renúncies provisionals per tal d’assolir objectius finals.
