Divendres va ser un dia feliç. Divendres va ser el dia que el meu adorat Festival de Sitges va decidir fer justícia a la seva programació amb una pel·lícula inaugural realment a l’alçada del que un espectador exigent podria desitjar. Enrere queden els riures al pati de butaques davant del pseudo-terror d’El Cuerpo (2012) i la repetitivitat formulaica i poc efectiva de REC 4 (2014): el primer passi d’aquesta edició ha estat, per fi, capaç de marcar el to genuïnament pertorbador que caracteritza aquest festival. Una petita granja aïllada de la civilització (i per civilització entenem un poblet miserable a la Nova Anglaterra del segle XVII), un bosc, una parella extremadament religiosa, els seus fills i una presència maligna són elements més que suficients per al debutant Robert Eggers per crear una exquisida peça de cambra que se les manega per mantenir una atmosfera molt pertorbadora al llarg de tot el metratge i dosificar, amb molta intel·ligència, els moments clau que guien l’espiral de perdició i descens a la malignitat d’una família que ja en tindria prou amb la seva desgràcia. The Witch atrapa des de la sobrietat: s’allunya de l’efectisme i l’ensurt fàcil i ens acosta a l’essència de les tenebres amb un saber fer i una elegància envejables.

A continuació es presentava a l’Auditori del Meliá el que podria haver estat una de les joies de la comèdia universal. Absolutely Anything combina el millor del passat i el present de l’humor britànic, i és precisament aquesta la llosa que és incapaç d’arrossegar: qualsevol pel·lícula que compti amb els noms de Monty Python i Simon Pegg al cartell està quasi moralment obligada a obsequiar el món amb una obra mestra de la riallada i, per desgràcia, no és el cas. La darrera proposta de Terry Jones és definitivament divertida, passa volant i reparteix un reguitzell de gags que es gaudeixen, però queda a anys llum de les perles amb què tant un com els altres ens han ofert en el passat. Si més no, queda per la memòria l’últim paper de Robin Williams, que posa veu al gos d’un protagonista a qui un col·lectiu d’extraterrestres atorga el poder de fer absolutament el que vulgui per tal de valorar, amb els resultats, si val la pena o no esborrar la Terra del mapa intergalàctic. El seu visionat és recomanable tant per mitomania com per entreteniment, però deixa el regust d’haver jugat en una lliga molt inferior a la que li pertany.

Dissabte donava pas al retorn d’un habitual del festival. Eli Roth, deixeble estimat de Quentin Tarantino conegut pel seu terror amb més sang que cervell, ens regala en aquesta edició el que es resumiria amb el pitch que tot productor de sèrie B somniaria amb sentir: “Funny Games amb pits”. Sí, amics, aquesta és la jugada. Adéu a la reflexió social; hola a Ana de Armas i Lorenza Izzo amb poca roba. I com a víctima de tot plegat, un pobre pare de família nord-americana de revista encarnat per un Keanu Reeves que, més per bé que per mal, ens fascina amb una de les pitjors interpretacions d’agonia i patiment des de Nicolas Cage al remake de The Wicker Man alhora que deixa anar un monòleg final que podria servir d’epíleg del Manual de l’home culpat injustament per la seva concupiscència del segle XXI ®. A hores d’ara és probable que Michael Haneke estigui preguntant-se què és el que ha causat aquesta pertorbació sobtada al cor de la seva tranquil·litat espiritual, però un servidor (i amb mi un auditori a vessar que no parava d’arrencar aplaudiments amb cada frase passada de rosca, amb cada situació obscena o grotesca i amb cada conyeta autoconscient) s’endú feliçment a casa un nou títol, Knock Knock, per afegir a la seva llista de plaers culpables.

Passada una tarda abonada al frikisme amb la projecció de l’últim capítol de Joc de Trons i la tradicional Zombie Walk, arribava el que, per mi, era el moment més esperat del festival. Charlie Kaufman, geni entre genis i referent absolut pel que fa a l’escriptura de guió atrevida, creativa, profunda i estimulant, ens donava l’oportunitat de gaudir la seva segona obra com a director després de set anys de silenci forçós (el que passa, suposo, quan et treus de la màniga una obra mestra com Synecdoche, New York i la recaptació a taquilles amb prou feines supera el 15% de la inversió inicial). Anomalisa és una delícia rodada en stop-motion, que, partint d’un personatge encavalcat entre la depressió i l’esquizofrènia no diagnosticades que només reconeix en persones alienes un únic rostre i una única veu, desenvolupa una bellíssima metàfora existencial que aconsegueix abastar amb ninos de plastilina cotes de sensibilitat que difícilment una persona real podria assolir. Com la majoria dels films de Kaufman, aquest drama camuflat de comèdia ens regala una reflexió profunda i carregada d’humanitat. Gràcies.