Cómo acabar de una vez por todas con la cultura (Woody Allen, 1974)
La faceta cinematogràfica de Woody Allen és sobradament coneguda, i se n’ha escrit i parlat abastament. Tanmateix, Allen no es limita al cinema i al clarinet jazzístic, en un moment de la seva carrera també va treballar de manera molt encertada la literatura. Amb aquest hilarant compendi d’escrits, l’autor novaiorquès proposa una sèrie de maneres d’acabar amb la cultura: des de la crítica freudiana fins a les dietes baixes en calories, passant pels escacs, o els llibres de memòries, no deixa ni un cap sense tallar. La ironia més fina i punyent – oblideu aquí que aquest senyor és el mateix de Vicky, Cristina, Barcelona (ecs!) – es fa manifesta en aquest petit llibre que és veritablement un must per a tot aquell que consideri que li agradi l’humor, o simplement qualsevol persona interessada en la cultura en termes generals. Fa que cada minut empleat en la seva lectura valgui la pena.
Metropolis (Fritz Lang, 1927)
No és fàcil dir alguna cosa nova d’una obra mestra de la història de l’art com és Metropolis de Fritz Lang, és com posar-se a parlar de la Gioconda o la Capella Sixtina: d’entre els que em llegeixen probablement n’hi ha molts que en sabran més que jo. Tanmateix no vull deixar de posar-la sobre la taula, perquè tot i ser una peça muda (cosa que allunya part del públic) és un autèntic festival pels sentits, començant per la vista i acabant per l’oïda, però sobretot pel sisè sentit. Com succeeix habitualment en peces cinematogràfiques de tanta antiguitat, existeixen diverses versions, unes restaurades, d’altres amb fragments desapareguts o sense banda sonora i d’altres revisitades des d’un punt de vista contemporani. És en aquest últim punt on acabaré, recomanant encaridament el visionat de la versió de Metropolis realitzada el 1984 per l’oscaritzat Giorgio Moroder: color a cabassos i una banda sonora espectacular combinats en un còctel que és una veritable delícia.
Doo-Bop (Miles Davis, 1992)
Miles Davis és un dels grans compositors del segle XX, i això és un fet. Podríem passar hores – potser dies – discutint sobre quin és el seu millor disc, el més innovador o el més trencador. El que avui proposo, el seu últim àlbum d’estudi (pòstum, de fet), de ben segur no entraria en cap d’aquestes llistes. Doo-Bop és l’extrem oposat del Kind of Blue o de l’ Sketches of Spain: és un híbrid una mica mal parit per culpa de la producció feta després de la mort de l’artista, en el que es barreja un apartat musical impecable – els frasejats de la subtilíssima trompeta del mag d’Illinois – amb unes lletres de hip-hop que si hi pares atenció, potser et fan sortir urticària. No obstant això, fent un exercici d’abstracció (en altres paraules, ignorant els esguerros lletrístics a càrrec del productor Easy Mo Bee) veiem que, en el fons, Doo-Bop no és tan diferent dels altres àlbums de Miles Davis: és un experiment en tota regla, i igual que el Bitches Brew s’endinsava en la psicodèlia més delirant, Doo-Bop volia fer el mateix en l’emergent hip-hop de finals dels vuitanta. En resum, un àlbum incomprès i maltractat, però que ha envellit bé amb els anys, mereix una escolta detallada. El podeu sentir aquí.