Lluís Companys: Homenatge i Història

A ningú se li escapa que els anys de la República varen portar moltes il·lusions però també tensions de tot tipus. A ningú se li escapa, tampoc –i és i serà feina dels mitjans recordar-ho–, que el pròxim 15 d’octubre es commemorarà el setanta cinquè aniversari de l’afusellament de l’únic President, en l’àmbit Europeu, democràtica i legítimament escollit pels seus conciutadans: Lluís Companys. I a ningú se li escapa, finalment, que aquest mateix dia es durà a terme el judici a l’actual President de la Generalitat, Artur Mas, el qual serà jutjat per haver decidit en favor del pronunciament democràtic dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya del passat 9-N i en contra dels “avisos” i de les “ordenances” expedides pel Tribunal Superior de Justícia, al respecte. Però, que poden tenir en comú ambdós presidents? En quins casos les seves històries poden ser un paral·lelisme? Repassarem els dies més crus en la història política de Companys, anem-ho a veure…

Situem-nos a 1933. Aquell 19 de novembre s’esdevingueren eleccions a les Corts Espanyoles on, després del primer bienni republicà (1931-1933) governades per la coalició de republicans i socialistes, els vencedors foren els republicans radicals de dreta liderats per Alejandro Lerroux. Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya feia pocs mesos havia vist aprovat –amb nombroses retallades i fins i tot peticions d’inconstitucionalitat per part, sobretot dels partits de dreta, monàrquics i anti-autonomistes; Heus ací un primer paral·lelisme amb la situació estatutària actual i d’altres lleis– el primer Estatut d’Autonomia des que el 1716 s’havien perdut les lleis catalanes amb el Decret de Nova Planta. El Govern, però, no es conformava amb la situació d’aleshores i, degut també a les pressions de rabassaires i pagesos, va aprovar la Llei de Contractes de Conreu l’11 d’abril de 1934. La mateixa fou recorreguda per inconstitucionalitat al Tribunal de Garantías Constitucionales per part dels conservadors i catòlics monàrquics (CEDA – Confederación Española de Derechas Autónomas). Així, el 8 de juny de 1934, la Llei fou abolida amb la qual cosa les pressions i tensions socials i polítiques entre les diferents forces catalanes, les forces socials i obreres i el Govern anaren creixent.

Foto/ Recuerdos de Pandora
Foto/ Recuerdos de Pandora

Amb tot això, el Govern de la Generalitat no es va quedar immòbil davant la sentència i la Llei anul·lada fou refeta i redactada de nou amb uns pocs canvis que permetessin la seva constitucionalitat –tindríem aquí el segon paral·lelisme, salvant lògicament les distàncies, amb la Llei de Consultes i Participació Ciutadana actual, feta per tal de referendar sense entrar en la inconstitucionalitat, tot i que ha semblat ser-ho, finalment–.

Passat l’estiu del 1934, i amb la crisi ocasionada a Catalunya i a les institucions de l’Estat arran del conflicte legislatiu, entre d’altres, el Govern espanyol era reformat incloent-hi ministres de la CEDA. Aquest partit era considerat per tots els actors polítics espanyols i catalans com la figura més pròxima al feixisme internacional en la representació política espanyola. Per tant, la seva incorporació al Govern Central va comportar la convocatòria immediata d’una vaga general revolucionària estatal, impulsada pel PSOE, per l’endemà, 5 d’octubre de 1934. Aquesta vaga, però, fou realment revolucionària i multitudinària a Astúries –on la comunitat minera i siderúrgica era important i capitanejà la insurrecció– i a Catalunya –on la situació social i política era equiparable a un context prebèl·lic, ja que entre les diverses classes socials, obreres i polítiques també existien conflictes que dificultaven les accions de Govern, els acords i la governabilitat del país–. Actualment, els catalans i catalanes, els treballadors i els empresaris, hem canviat les vagues revolucionàries, les armes i els motins per les macro manifestacions pacífiques i positives; una forma de pressió que pot fer guanyar adeptes entre els demòcrates Pirineus enllà. Tanmateix, la lògica de les actuals institucions de l’Estat espanyol i del seu Govern no s’allunya, pràcticament i salvant les distàncies, de la lògica de les mateixes de fa 75 anys.

- Publicitat -

Aquesta vaga va desencadenar, en aquests dos territoris, una autèntica revolta popular –molt més marcada i contundent a Astúries, més desdibuixada i indecisa a Catalunya– anomenada a posteriori com els Fets d’Octubre de 1934.

Perquè he dit que la lògica de l’Estat, el seu Govern i les seves institucions són, a la pràctica, comparables? Doncs perquè tant pels Fets d’Octubre com pel 9-N el President de la Generalitat de cada moment va ser cridat a judici i imputat. En el cas del President Companys, aquest, durant les jornades d’octubre, va proclamar l’Estat Català en una República Federal Espanyola. Tot i la magnitud del desafiament, Companys ho va fer per tal d’intentar controlar la revolta la qual restava en poder dels sindicats i els obrers. Amb aquesta proclama esperava trobar el favor de les classes populars i comandar la situació sota la directriu política i legal, per redreçar-la i desradicalitzar-la. L’acte de Companys, però, va portar a decretar l’Estat de Guerra a Catalunya per part de les autoritats de l’Estat i a l’actuació de l’Exèrcit als carrers de Barcelona per controlar la situació i reprimir els revolucionaris que ja havien alçat les barricades i ocupat edificis polítics i sindicals.

Foto/ myBCN Loves Barcelona
Foto/ myBCN Loves Barcelona

Després de la rendició de Companys i del Govern, a primeres hores del matí del dia 7, van ser detinguts i empresonats al vaixell Uruguay, reconvertit en presó, al port de la capital del Principat. Se’ls va condemnar per rebel·lió militar a 30 anys de presó, el juny de 1935, què Companys compliria al Puerto de Santa Maria (Cadis).

Com a conseqüència de la revolta, l’autonomia va ser suspesa a Catalunya i el Govern fou substituït per un Consell Provisional escollit des de Madrid. Companys i el Govern de la Generalitat restarien empresonats fins al febrer de 1936, un cop el Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya) va guanyar les eleccions estatals.

La qüestió de l’empresonament i la suspensió de l’autonomia són temes altament tractats en els darrers mesos en la política estatal i catalana. Són ítems situats en la primera línia pública com a possibles solucions per tal de tallar de soca-rel el “desafiament” català a la unitat de l’Estat espanyol. Com veieu, un nou paral·lelisme, per precedents no serà. És temptador fer un símil entre les forces conservadores, de dreta i extrema dreta i anti-autonomistes que governaven la República durant aquells mesos i les forces conservadores, de dreta i extrema dreta i, direm, recentralitzadores que sostenen el poder de l’Estat actualment. Si bé, en aquella època i en aquell context era molt més freqüent la decretació i l’ús d’aquesta regulació legislativa per deturar revoltes i mantenir l’ordre establert –recordem l’alta tensió mundial i europea d’aquells anys, amb Hitler al poder a Alemanya, Mussolini a Itàlia i Salazar a Portugal; Stalin, per altra banda, a l’URSS i les potències democràtiques europees superades per tot plegat; a 3 anys de la Segona Guerra Mundial–, a hores d’ara no es pot assegurar rotundament que no es suspengui l’autonomia i el Govern catalans i que no s’empresoni al seu President.

El darrer episodi d’aquesta història el coneixen sobradament: La Guerra Civil. El 18 de juliol de 1936 a les Canàries i al nord d’Àfrica, aleshores territori espanyol, el General Francisco Franco duu a terme el què en llenguatge militar de l’època es coneixia com a “pronunciamiento”, és a dir, un Cop d’Estat militar. L’alçament, que l’endemà s’estén per l’Espanya peninsular –no sense l’ajuda de nazis i feixistes–, és sufocat a Catalunya però no a tot l’Estat. A partir d’aquí, comença una crua revolució social-obrera al Principat que supera en els primers dies i setmanes el Govern de la Generalitat. El poder polític català havia passat del Parlament al carrer; dels homes de l’ERC amb Companys al capdavant, als anarquistes i comunistes revolucionaris. Amb tot, finalment, després del fracàs del Cop d’Estat –cal tenir-ho present; el pronunciament militar fracassà perquè no va poder assolir el control de l’Estat a curt termini i per això té lloc la Guerra Civil–, s’inicià un llarg i cru conflicte que sumiria l’Estat espanyol durant els següents 3 anys. Tot i que de manera molt més minoritària i realment poc seriosa, també es parla actualment de possibles actuacions militars per tal de resoldre la qüestió catalana. Si bé, com dic, és segurament la possibilitat més remota a succeir ja que al descrèdit que això li suposaria a l’Estat davant l’UE i l’ONU, és una variable que tampoc es pot descartar unívocament, almenys des de la vessant objectiva. Fer una anàlisi de la Guerra Civil és, a part de poc factible, secundari per entendre el fil conductor del present article. Situem-nos, doncs, al final de la mateixa.

Foto/ myBCN Loves Barcelona
Foto/ myBCN Loves Barcelona

Acabada la guerra amb victòria franquista, el President Companys s’havia exiliat a França, com tots els polítics catalans i espanyols del moment. Es trobava a la regió nord de la Bretanya quan fou capturat per la policia secreta nazi (Gestapo) l’agost de 1940 i lliurat a les autoritats franquistes. Se’l va empresonar al Castell de Montjuïc, se li va aplicar la Ley de Responsabilidades Políticas i se’l va jutjar per adhesió a la rebel·lió militar en un judici militar sumaríssim sense garanties, el 14 d’octubre. Abans, però, havia estat repetidament torturat, privat d’intimitat i de relacions amb l’exterior. L’endemà al judici fou afusellat en el mateix Castell de Montjuïc després de fumar-se la darrera cigarreta i brindant un clar “Per Catalunya!”.

Està clar, però, que si a algú encara li pot semblar factible o amb un cert component de seriositat l’opció intervencionista per part de l’Exèrcit en l’assumpte, crec que ningú contempla l’opció de l’afusellament del President Mas –ningú, almenys, amb una consciència plenament democràtica i racional que no superposi l’abstracció de la unitat de qualsevol Estat del món a la vida d’un ésser humà; penso, doncs, en un 99% de la població de l’Estat–. Ara bé, el President Mas pot ser afusellat en termes polítics per les autoritats competents espanyoles si no troben una manera política de resoldre un assumpte polític –i sembla que no la troben–. Des de la inhabilitació a la suspensió de l’autonomia passant per la recreació de la fotografia de Companys a la presó aquest cop amb Mas com a protagonista, són ítems que ens mostren una cosa, almenys, clara: Què la justícia i la política espanyoles beuen d’un Estat que no ha crescut democràtica ni políticament i que viu en un immobilisme impropi del segle XXI i dels valors occidentals. El mateix Estat que encara no compta amb la qualitat democràtica suficient per a criminalitzar el franquisme i confirmar i condemnar totes les morts que duu a sobre. Siguem nosaltres, doncs, amb millor salut democràtica i política, els qui homenatgem aquell President que va entregar la seva vida per la supervivència del seu poble. Aquell President que no va tenir por a afirmar que la nació catalana ho és i que pot viure dins d’un Estat espanyol democràtic, respectable i amb tracte d’igualtat política amb el mateix i d’igualtat nacional amb la resta de pobles. Ara les coses semblen haver evolucionat un pèl des del costat català i el que envolta el President Mas només ho dirimirà la Història.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca