Passaven els anys i amb els anys augmentava la densitat de l’ambient. La lleugeresa semblava ser cosa de la joventut, aquella que fascinava als artistes i que, de volàtil, era capaç de trencar el sentit de les paraules amb la jovialitat d’una adolescent avorrida i ociosa.
El conill blanc romania ajagut, incapaç de moure’s. La ceguera l’havia transformat en un ésser quasi menyspreable i ple de brutícia, lleganyós i dèbil. Com una bola de cotó, blanca però desgastada, creuava la nit amb tot el pes de la seva existència. La inutilitat amb què vivia la seva angoixa contrastava amb aquelles hores llunyanes en què l’animaló, saltimbanqui, corria per entre els caus de vertigen i entre les fulles taciturnes d’arbres regats de possibilitat.
Sota una làmpada insolvent jeia una papallona noucentista, destrossades les seves ales i fumant un narguile sense parar de tossir. El seu rostre destapava la duresa del seu caràcter. El seu cos era, tanmateix un oxímoron, el de la impossibilitat d’aixecar el vol d’aquell ésser alat. Desafiant, dolguda i invàlida, engolida per la llum incandescent, invertida i pervertida semblava esperar que d’un bufit l’aire se l’emportés per no tornar mai.
L’absurd vestia com un maniquí sense mans, sense cervell i sense boca. Alícia, qui havia descobert fràgil i virginal el món de les bogeries meravelloses se sentia incapaç, amb els temps que corrien, de recuperar aquella majestuositat vestida d’innocència. Després d’haver traspassat el vel de mil caus i mil portes diferents amb nocturnitat i traïdoria, després d’haver nedat pels mars del desig i, sobretot, molt després d’haver-se deixat captivar per les criatures més estranyes, començava a comptar les hores com qui conta una història i la desgrana.
La ja no tan jove Alícia feia anys i lustres que ja no se sentia febril sota les seves faldilles i que ja no corria a la recerca del somriure sense gat, la llengua del qual li havia arribat a sembla tan esmolada com deliciosa. Aquell somriure ni era ni se l’esperava. Només quedava un gat, d’allò més brut, que ja no esbossava ni tan sols rialles animals sense sentit. Semblava que les agulles del rellotge l’havien esclafat i la gàbia on passava avorrit la major part del seu temps li havia robat les ganes de viure i de riure. El pes del temps, però, a Alícia semblava no afectar-li o potser és que li afectava massa. Sí, més aviat era això.
La reina de cors, Alícia I del país de les meravelles qui després d’una revolució va acabar, sembrant de fletxes els jardins, amb l’anterior monarca. Però d’això ja en feia massa anys. El seu cor ja no bombejava com quan es va produir el cop d’Estat dels Cupidos assaltant el palau amb els seus arcs descarnats. Totes les sístoles i diàstoles d’Alícia feia anys que reclamaven repòs però, irònicament, semblava que al seu món el descans estigués prohibit. Ningú, ni tan sols un òrgan impulsor de sang, podia permetre’s unes vacances.
La tragèdia, després de ser concebuda la jove aventurera, després de més de cent anys de sortir a passejar pel camí del sense sentit, encara s’hi trobava allí. Cada vegada més còmoda i assentada en aquell desert que poc a poc s’havia anat convertint en la seva odiada estimadíssima fortalesa. Els seus dits i la seva anima es movien engarrotats com un mecanisme totalment desgreixat.
Humpty Dumpty havia caducat feia gairebé 80 anys. Quan el dadaisme i el surrealisme així com noves corrents artístiques destrossadores del sentit s’imposaren, la seva rellevància es va esgotar sobtadament. La tristor de saber-se un més el portaren a l’abisme i a l’angoixa però no pas a la mort. De fet, els ous no poden morir, són morts anticipades boniques de veure, sobretot per Pasqua.
I aquell mirall que, impulsivament, Alícia mirava i al que ja no podria tornar a creuar d’una banda a l’altra mai més. Aquella impulsivitat que la modernitat tatxava de bogeria, però ja no de bogeria alegre. El mirall i la raó, dos elements fràgils, que de no cuidar-los rebenten en mil bocins. Un cop de puny de la dama blava de cabells rossos canosos va destrossar l’insuportable reflex de la seva presència i amb ell el cristall que la reflectia.
Enrere van quedar les possibilitats de trencar el sentit. Allò era insuportable. Si s’havia convertit en immortal era evident que havia perdut la seva condició d’ésser nascut per a la mort i també per pensar-la. Havia perdut un horitzó que li possibilitava la recerca constant de l’alliberament. L’atemporalitat l’estava convertint en una ombra incandescent i dominant.
Després de cent-cinquanta anys, potser, podria tornar a sortir d’aquella miserable selva de significàncies hostils. Alícia, en el moment de l’especejament, va decidir agenollar-se i va començar a plorar com una persona assenyada tot recordant que un dia quasi s’ofega amb les seves llàgrimes. Entre plors i xanglots es va posar a cercar aquells bocins de cristall que ella considerà els més carregats de sentit, aquells que per la seva forma o que per la seva manera de reflectir la realitat la podrien tornar al seu lloc original, a la revolució constant.
A un del bocins hi veié la mort, allí en directe. Alícia no podia morir, o almenys no ho havia intentat amb prou forces com per desaparèixer com un alè. Convocada per l’existencialisme, buscava que algú li ensenyés a claudicar.
Al segon tros, menys brillant però amb formes més irregulars, la monarca de faldilles inquietants pogué veure reflectida la seva condició de dona, que en el seu moment, allí on va néixer, se li presentava com a descastada. Condició, aquesta, que va perdre a mesura que s’anava sentint més còmoda en aquell paisatge i a mesura que l’anava dominant. Mirant aquell tros d’espill, Alícia sentí la nostàlgia de viure i córrer per entre els marges. Passant el dit pel perfil d’aquella porció de sal cristal·litzada tornà a sentir el dolor i l’alegria de vorejar les fronteres.
Després d’uns minuts fascinada, amb els seus dos ulls fixats en el seu propi reflex, es va posar a destriar d’altres pedres. La següent que li cridà l’atenció li va mostrar que era més fàcil ser víctima que botxí’. El seu creador l’havia convertit en un ésser càndid del qual tothom s’hi enamoraria. Tanmateix la reina de cors seria vista com una donzella abominable. Aquesta virtut, que encara la mantenia al poder, començava a desfilar pels seus braços com un exèrcit de formigues. Des de sempre tothom l’havia alabat. Ara sentia que era hora, per tal de tornar a ser lliure, de començar a ser combatuda amb totes les forces del món.
Però unes paraules que, sense dubte, hauria escrit Humpty Dumpty, van possibilitar que l’eterna jove deixés aquell fragment per centrar-se en un altre. Els entramats lingüístics que en un inici li van semblar incomprensibles ara eren totalment desxifrables i mancats de misteri. Massa anys i massa abús de l’absurd l’havien esterilitzat. Allò ja no era un repte sinó una quotidianitat d’allò més insuportable.
El cinquè bocí de cristall fou recollit després de quasi bé dues hores comparant els altres. Li cridà l’atenció perquè era prou gran com per mostrar els seus òrgans sexuals amagats púdicament sota la seva sinuosa faldeta arrugada i esgarrada. El sexe, el tema que sobrevolava sempre la curiositat dels lectors que s’aproximaven a la bella i ara vella Alícia. El desig que tant de temps la va sustentar semblava ser un cadàver d’allò que havia estat. Es mirava i es veia decréixer com ho fa la lluna després de sobreeixir de plenitud. L’atractiu i allò efímer copsat per un reflex malèvol que quasi la portà a la desolació.
De no ser pel sisè dels fragments de mirall que recollí allí s’hauria quedat absorta contemplant-se
el cony com qui contempla el seu origen, el seu final i el seu camí, com si d’una màquina del temps es tractés. El nou fragment era molt gran i la seva superfície presentava unes rugositats estranyes que convertien en aberrant la figura encara esvelta de la vella Alícia. Alícia i el mirall trencat, o la percepció del propi cos deformada. El dubte consistia a esbrinar si realment ella era com la mostrava aquell espill o si, en canvi, eren els seus ulls que la deformaven. El penúltim dels bocins de mirall la van portar al darrer com una seqüencia lògica premeditada i irreversible. El darrer era afilat i insinuava pecat. Evidentment copsada per la desfragmentació de la seva persona es decidí a agarrar-lo i a clavar-se’l a la seva pell amb totes les seves, i ja esgotades, forces. La seva revolució, no ens equivoquem, no parla de morts sinó d’orígens i és que de la seva ferida no en sortí sang i sí lletres desencadenades carregades de la possibilitat de noves interpretacions. A l’inici fou el verb.
