ARTiculación Cultural és un espai on es pot descobrir l’art contemporani, sobretot el realitzat a Catalunya. Rosa Bastos, la seva creadora, ens aproxima diferents artistes i obres d’una manera clara i arriscada a través del seu blog l’èxit del qual l’ha portat a col·laborar al programa Preferències de Ràdio 4.
Rosa, què és ARTiculación Cultural?
Vaig acabar la carrera d’Història de l’Art amb la sensació que sabia molt del que s’havia fet artísticament al llarg de la història però no tenia ni idea del que s’estava fent ara. El blog va començar com una plataforma per reivindicar aquest buit, volia comunicar el que estava aprenent fora de la universitat, en certa manera va ser en aquell moment quan vaig descobrir que el que realment m’agradava era l’art contemporani i emergent.
En certa manera el blog va començar perquè ja hi ha molts articles, llibres i blogs que parlen dels artistes més reconeguts, escriure d’ells és fàcil perquè ja està tota la informació recollida, pretenc fer, d’una manera humil, la mateixa tasca amb els artistes joves que ara comencen a despuntar. D’altra banda per a mi el blog m’ha servit com a eina d’aprenentatge, sempre dic que he conegut i he aprés més coses sobre l’art a través del blog que a les aules.
Quins artistes destacaries que hagis referenciat al teu blog?
Després de tants articles em resultaria impossible escollir-ne un, de fet, si he decidit escriure sobre un artista o alguna exposició és perquè ja tenen alguna cosa que em crida l’atenció. D’un dels articles que estic molt satisfeta és el que vaig escriure als pocs mesos de començar el blog, i que a més va ser la primera entrevista que vaig decidir fer. Va ser a un col·lectiu d’artistes de Madrid, els Boa Mistura, i van ser molt amables amb mi, això em va fer perdre la por de tractar directament amb els artistes i de fet ara gaudeixo molt fent entrevistes.
“El blog no té realment un fil conductor concret, el que si m’he adonat amb el temps, és que de manera inconscient, ara tinc la tendència a parlar sobretot d’artistes catalans o que han treballat a Catalunya i exposicions i esdeveniments sobretot de Barcelona”
Després, destacar tots els que tenen a veure amb l’art urbà i l’street art, perquè personalment és un tema que m’agrada molt i de fet, al nostre país no s’havia escrit de manera ordenada, contrastada i “seriosa” sobre el tema, tot i que per sort, això està canviant i ja es poden trobar llibres i articles sobre aquest moviment i els seus artistes, i m’agrada recolzar, a la meva manera, aquests artistes.
Segueixes algun fil conductor a l’hora d’escollir la seqüència d’artistes i d’obres d’art a exposar?
El blog no té realment un fil conductor concret, el que si m’he adonat amb el temps, és que de manera inconscient, ara tinc la tendència a parlar sobretot d’artistes catalans o que han treballat a Catalunya i exposicions i esdeveniments sobretot de Barcelona, a poc a poc vaig anar descobrint que el ventall que hi havia aquí era molt ampli, no em calia buscar fora per trobar propostes interessants.
A ARTiculación Cultural expresses que hi tenen cabuda disciplines difícils de catalogar…
Crec que les coses que són difícils de catalogar són més interessants, m’estimulen a trobar el perquè són diferents. Intentar posar etiquetes en l’art contemporani és ridícul! A la universitat insisteixen molt en ficar cada artista en un moviment o en una època: Michelangelo al Renaixement, Dalí al Surrealisme, Pollock a l’expressionisme americà, i considero que és molt més complex i per això jo no vull entrar en aquestes categories, perquè aleshores hagués deixat de banda moltes disciplines.
La postmodernitat és tan rica i complexa com tots els moviments de la història, i no és el primer que va en contra del que ja hi havia establert. De fet tots els moviments són cicles, el que passa és que els dels anteriors sols en va quedant el que més destaca. El mateix passarà amb el moment que vivim, possiblement no semblarà tan complex com és.
En tant que gestora de museus quina similitud hi veus entre gestionar un blog d’art i un museu?
Hi ha certes similituds com per exemple la intencionalitat. El que pretenc amb el blog és donar a conèixer el que està passant en el món de l’art. És sobretot una tasca de difusió, que crec que és la que hauria d’estar fent el museu. A poc a poc les institucions museístiques d’arreu del món s’estan adonant que, a banda de les funcions tradicionals que han tingut, com la d’exposició, investigació o conservació, se l’hi estan sumant de noves, sobretot gràcies al ràpid desenvolupament de les tecnologies, un museu té actualment al seu abast moltes eines per formar, per crear, per compartir, en definitiva per interactuar, ja no parlem de visitants, sinó d’usuaris.
“En aquests moments i en aquest país la política ha deixat de banda la cultura i l’art, i això que la política sempre s’ha valgut de l’art per arribar a la societat”
De fet, vas realitzar les pràctiques de gestió al MACBA. Com va ser l’experiència?
Tant en l’àmbit professional com en el personal ha estat molt enriquidor poder descobrir com funciona per dins el MACBA, realment és una institució molt complexa i on treballa molta gent. Fins i tot a mi em va sorprendre els mesos de preparació per a cada exposició i la gran feina que hi ha al darrere.
Però se’ns dubte el que van fer diferents les meves pràctiques, a la de la resta dels meus companys, és que vaig poder viure des de dins la gran polèmica del MACBA. Ha estat una època moguda. De fet, la tarda abans de la inauguració estàvem a sales preparant l’exposició de “La Bèstia i el Sobirà” i al vespre ens assabentàvem pels mitjans que el Bartomeu Marí havia censurat l’exposició. Durant aquells dies vaig poder veure com els treballadors passaven de la ràbia, al desconcert.
Ha estat un període complicat per la institució, i molt trist que hàgim hagut de veure tot això. El que desitjo és que tot aix` comporti canvis positius per al MACBA i que sobretot no tornem a veure un episodi d’aquest tipus a cap altre museu o institució.
De quina manera es relaciona l’art en la política?
En aquests moments i en aquest país la política ha deixat de banda la cultura i l’art, i això que la política sempre s’ha valgut de l’art per arribar a la societat. De fet, considero que l’art pot ser una eina molt útil per poder ajudar en molts aspectes a la societat. Hi ha països en què han utilitzat l’art i els museus com a instrument per canviar aspectes de certs grups socials i ha funcionat molt bé.
L’art ha de formar part d’aquest canvi social que estem vivint, no sols com a reflex del moment, sinó com a transgressió. Amb cada canvi polític de la història s’ha trencat amb el que hi havia establert i ha sorgit un nou moviment artístic. L’art sempre ha criticat, ha ridiculitzat, ha caricaturitzat i ha incomodat.
Quin espai hauria d’ocupar l’art clàssic en l’actualitat?
Crec que l’art clàssic és important perquè és la base de tot el que tenim ara, està present a molts altres moviments i corrents però no crec que hàgim de tornar a l’art clàssic, tots els períodes han aportat molts coneixements a l’art.
Penso que no tindria sentit tornar a fer tot el que ja s’ha fet, hem aprés i descobert moltes tècniques, formats, materials, tenim l’opció d’innovar, de reinventar.
Els artistes aprenen mitjançant les bases clàssiques però el que és realment brillant és quan saben adaptar tot el que han aprés al moment que estem vivint.
“…la tarda abans de la inauguració estàvem a sales preparant l’exposició de “La Bèstia i el Sobirà” i al vespre ens assabentàvem pels mitjans que el Bartomeu Marí havia censurat l’exposició. Durant aquells dies vaig poder veure com els treballadors passaven de la ràbia, al desconcert”
També col·labores a la ràdio fen ressenyes d’art…
Durant les pràctiques de la universitat vaig conèixer al periodista José María Carrasco, que quan va veure el meu blog em va demanar si volia col·laborar en el seu programa… i portem ja tres temporades!
Per mi, la col·laboració a la ràdio és molt gratificant perquè a mi m’obliga estar al dia de tot el que està passant en l’àmbit artístic al meu voltant. Per a mi és una manera d’aprendre coses cada dia.
Al principi em va resultar complicat trobar un enfocament per una secció setmanal d’art en un programa on es parlàvem de moltíssimes altres coses. És a dir, possiblement els oients no escoltarien expressament un programa d’art, així que intento comunicar la informació d’una manera molt clara, no donar coses per sabudes.
Qui visita el blog té cert interès en l’art, els oients de la ràdio no necessàriament, per tant intento transmetre el meu entusiasme cap a l’art. En certa manera em sento obligada a trencar el mite de què l’art és elitista, inintel·ligible.
De vegades veig coses belles però que no són art i de vegades coses lletges o que em semblen mal elaborades que sí que ho són. De fet, Danto va intentar definir l’art contemporani en aquest sentit. Sabries dir-me’n alguna cosa al respecte?
Aquesta reflexió em porta a pensar que actualment estem sobresaturats d’informació i d’imatges, cada dia veiem moltíssimes imatges, i tenim accés a grans arxius. De fet, importants museus internacionals estan alliberant i fent públiques les fotografies de totes les seves obres, i crec que això ha fet que ja no ens impressioni el que veiem, i hem caigut en l’error de jutjar l’art en si és bonic o és lleig, i no fem l’esforç de veure més enllà.
Als museus, sobretot d’art contemporani, és normal escoltar “Això és lleig, no m’agrada” o “això sembla que ho hagi pintat un nen”, quan escolto això penso en Picasso que va dir “Des de nen pintava com Rafael, però vaig trigar tota la vida a aprendre a pintar com un nen”. L’art s’ha de veure, s’ha de viure i s’ha d’intentar comprendre.
Visita el web d’Articulación Cultural