En les darreres setmanes he viscut alguns episodis d’aquells que et deixen amb el cor i l’ànima totalment abstrets i, alhora, superats. Quan, de manera casual o no, s’estoven les defenses i entra molt d’aire, com si obríssim unes finestres imaginàries per ventilar-los.

Hi ha qui no creu en la cultura com a base convivencial, com a resort del nostre pas per aquest món. Però si hi ha un lloc on personalment trobo respostes, claror i trascendència és en les seves manifestacions. En un paràgraf ben escrit i apamat; en una interpretació que et toca i pot obligar-te, fins i tot, a abandonar la butaca, de tan creïble. En una sonoritat que t’asserena; en contemplar el llegat de civilitzacions que han acceptat el repte de ser homes i dones abans que nosaltres. En tastar sabors o seguir tradicions que passen de generació en generació sense mutar ni immutar-se. La cultura, en un sentit ampli, com a eina de transformació i d’interpel.lació. D’esperits, de conviccions, de vides.

Com deia a l’inici, he viscut un parell d’aquestes experiències culturals que et sacsegen i són alenada. De les que et fan gaudir a soles i, al mateix temps, provoquen que et sentis part d’alguna cosa universal i t’humanitzen. Un passeig gens selectiu pel Louvre, en ple més d’agost i munions de turistes al voltant. Una butaca a l’Auditori, aquest cap de setmana, escoltant com la OBC teixia amb matemàtica pura el Bolero de Ravel.

He escoltat el Bolero desenes de vegades. Una es pregunta què fa diferent una interpretació concreta d’una altra. Una mateixa recepta, un resultat diferent. I al final conclous que, a banda del bon o mal ofici dels intèrprets, ets tu qui ha canviat des de l’anterior ocasió. Ets tu qui ha passat de pantalla sense notar-ho.

La cultura ens acompanya en la presa de decisions. Fins i tot, de vegades, sembla que sigui capaç d’escollir per nosaltres.