El naufragi de la “Nave del Misterio”

Allò desconegut. La identitat de Jack l’Esbudellador, l’existència de vida més enllà del nostre planeta, la por a la mort, la fenomenologia paranormal,  i en general, el misteri. A grans trets, aquests són els temes que s’acostumen a abordar des d’un programa televisiu molt concret que porta ja deu temporades en antena – cosa inaudita avui dia – com és Cuarto Milenio, conduït  per l’impecable comunicador Iker Jiménez.

Aquest programa, a diferència de la resta de l’oferta la pantalla petita, ens ofereix mirades pausades i en certa profunditat sobre temes que es podrien aixoplugar sota les etiquetes d’ocultisme, esoterisme, ufologia i successos, totes elles de reconegut caràcter magnètic pel qual es refereix a un públic de gustos diferents i que algú podria titllar com a frikis, però que és sobretot un públic fidel. Fins aquí cap novetat i tot en ordre.

No obstant això, quan el que és en principi comunicació i divulgació sobre temàtiques “minoritàries” acaba derivant en una exposició itinerant per tot l’Estat (espanyol) és quan un servidor arrufa el nas i eriça els pèls del llom. No és quelcom usual que un programa de televisió es pugui sintetitzar en una mostra comme il faut, i menys que aquesta es converteixi en un fenomen itinerant que mogui grans masses de gent per – en paraules del mateix Iker Jiménez – “Adentrarse en la Nave del Misterio”.

La Nave del Misterio ha aterrat a Barcelona en un emplaçament molt poc habitual per a exposicions com és l’històric Teatre Coliseum, al bell mig de la Gran Via. Aquest és el primer factor que em va posar a la defensiva, ja que el fet d’exposar peces – en les que entrarem tot seguit – requereix unes condicions molt ben determinades i estudiades per tal que el discurs – si n’hi ha – pugui arribar amb claredat al visitant. Tornem al Coliseum. Si bé des de l’organització s’ha venut que l’edició a Barcelona era una de les més “terrorífiques” (?) gràcies a l’arquitectura historicista de l’edifici que l’acull, la tipologia del mateix entorpeix enormement la circulació de visitants, que tendeixen a l’aglomeració des del primer minut, sobretot en les primeres dependències, entre les que cal comptar l’escala d’accés, on ja hi ha obres exposades.

Deixant l’emplaçament a una banda, si bé és poc pràctic – molt poc, realment –, cal reconèixer que l’estètica del Coliseum contribueix positivament en l’atmosfera que es pretén crear; és moment d’entrar ara al quid de la qüestió: què s’hi exposa? Recordem que venim d’un programa de televisió. Òbviament, aquí no hi trobarem ni els cadàvers alienígenes de l’Area 51, ni el Yeti dissecat, ni restes òssies de possibles vampirs romanesos, ni res de tot això. Què s’hi pot veure, doncs? Doncs bé, el que el visitant es trobarà a la Nave del Misterio són les rèpliques que es mostren al programa, sigui per parlar de les cèlebres cares de Bélmez o del Chupacabra. Això implica un detall que no significa res per sí sol, com és que en aquesta exposició no hi ha res autèntic, però que en la ment de molts té un pes específic elevat; al capdavall, però, això no és més que una postura personal molt en relació amb el que ve a continuació.

- Publicitat -

El fet que totes i cadascuna de les peces que podem trobar en la mostra hagin aparegut en algun moment de les 10 temporades en antena que porta Cuarto Milenio és l’únic reclam que té. El poder fetitxista que té la pantalla petita és molt elevat, però no sé si és suficient per a justificar aquest culte al cartó-pedra. Amb tot, cal preguntar-se també si s’aporta quelcom de nou a l’espectador, que en la seva majoria coneix perfectament els temes tractats binomi Jiménez-Porter (la seva inseparable companya i dona). M’aventuro a respondre que no aporta ben bé res més enllà de l’experiència sensorial de veure una cosa que has vist en pantalla, per desgràcia.

Per últim queda allò més banal, lleig i pudent: la qüestió pecuniària. Quant estaries disposat a pagar per veure una exposició de rèpliques? Cinc? Deu euros? Doncs en costa quinze. Quatre més si vols una audioguia amb la veu del periodista de Vitòria narrant les vicissituds de les peces exposades. No entraré a valorar la relació qualitat-preu, no tinc pas potestat per fer-ho: una cosa val allò que la gent estigui disposat a pagar per ella. Però sí que puc dir que quasi vint euros couen una mica.

En definitiva, per a mi va ser una experiència que va suposar una decepció. Personalment considero que l’Iker Jiménez és un bon professional i sobretot un gran comunicador, i he seguit amb atenció el seu programa des de fa anys. Tanmateix, per aquest mateix motiu, m’esperava quelcom més, potser més en la línia del fantàstic reportatge que van fer sobre l’accident nuclear a Txernòbil, i no tan redundant en els continguts ja tractats en profunditat al programa.

No vull acabar aquesta crítica sense fer referència als tics que té l’Iker Jiménez a l’hora de comunicar-se amb els espectadors, que s’han convertit en marca de la casa; frases com “¿y por qué no decirlo?” han portat a centenars d’imitacions i fins i tot a un joc per beure. Crec que el meu fetge no està preparat, però el deixo pels lectors i lectores més impàvids.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca