Una de les notícies artístiques d’aquest estiu és la troballa de restes de la biblioteca personal del pintor Rafols Casamada en una de les parades dels Encants. Una notícia que es va convertir en una telenovel·la conforme passaven els dies per la compra dels lots en el que s’havien partit tots els bens que es varen treure del buidatge de la casa del pintor.
La notícia per ella mateixa ja tenia prou de surrealista, però quan començà el estira i arronsa entre la Generalitat, paradistes, col·leccionistes privats i fundació, això ja tenia més l’estructura de sainet que de un descuit per part de tots aquells que tenen la ferma voluntat de preservar el llegat que en forma de llibres i materials va deixar Casamada.
Aquesta polèmica ha funcionat com el pressupost de la llei de Murphy quan una cosa te que anar mal, anirà mal, i així ho és, ja que la falta de comunicació entre familiars i institucions era nul·la. I per acabar d’adobar la situació, la fundació encarregada de difondre la tasca de l’artista ni tan sols està –a dia d’avui– conformada com a tal. Amb aquest caldo de cultiu la polèmica anava a esclatar d’un moment a l’altre.
I aquesta pot ser la punta del iceberg, ja que no sabem quantes possessions d’altres tants artistes que formen part de la nostra particular història de l’art estan en possessió d’antiquaris, en qualsevol parada dels Encants, o mai es sap on. Aquest no és el seu lloc en absolut, en tot cas el seu lloc ha de ser els diferents museus catalans, la Biblioteca de Catalunya o fins i tot, l’arxiu nacional.
No vull culpar en aquestes línies a ningú, ni a la Generalitat, ni a la fundació, molt menys als venedors, que ells no tenien constància del que tenien entre mans. És més, es podria dir que la culpabilitat recau en la falta de comunicació entre ells, ja els familiars coneixien la fama de Rafols Casamada, i les autoritats més del mateix.
Per a properes polèmiques –tot i que espere que aquesta siga l’ultima– sols espere que la cosa millore i que la comunicació entre familiars i institucions siguen més fluides, per que casos com el de la cessió dels fons de la poetessa Montserrat Abelló a la BC, per ficar un exemple, han de ser el model a seguir. Pense que quan un artista te tant de renom dins de la societat d’un país, aquest ha de correspondre amb la preservació del seu llegat de manera que tot aquell que vulga conèixer i estudiar la seua tasca.
Estem en una situació en la que la identitat està a l’ordre del dia, i per tant hem de saber conservar-la, ja que si volem conèixer les nostres arrels, hem de conservar-les. Espere que la aparició en un mercat de material d’un artista reconegut sigui un fet aïllat i que per altra banda, ens faça aprendre a tots la lliçó i ser molt més respectuosos amb el patrimoni artístic que hi tenim, que no és poc.
