Imatge destacada: Keith Tyson Nature Painting, 2010 Tècnica mixta sobre alumini
198 x 198 cm.
Les ciutats es transformen, canvien. S’adapten a nous moviments, noves onades, que les projecten cap al futur. Però sempre conservant la seva essència. En la lògica d’un personatge, sempre es manté en la seva naturalesa, perquè li és pròpia. Canviar-la suposaria un trauma que no suportaria. Però tot i així ha d’avançar, ha de canviar. I de vegades el canvi en fa por, ens escandalitza o creiem que es perd la cosa intrínseca. Res més allunyat de la realitat. En el camp de l’art aquells artistes que aconsegueixen captar aquest zeitgeist, que ens transcendeix, són els que són admirats fora de la seva època, ja que amb el pas dels temps descobrim que els seus plantejaments encara són vàlids.
El Museu Diocesà de Barcelona, exposa Passejant amb Gaudí, des del dilluns passat. Un aposta per l’arquitecte antonomàstic del modernisme i també gràcies a l’aliança entre Església i Samsung, una aposta per fer entrar la tecnologia puntera en un edifici tan mil·lenari com la Pia Almoina. Però potser per això la santa església funciona des de fa dos mil anys i han sigut capaços de conservar una torre de la muralla romana, per què han sabut llegir els signes del temps. Però també com afirmà Martí Bonet; si hi ha una cosa que sabem fer els capellans és demanar diners. Aquí ens n’hem sortit. Tot l’edifici s’ha remodelat ex professo. Així s’ha arribat al segle XXI i la Pia Almoina ha obtingut tots els certificats de responsabilitat mediambientals que es demanen en un edifici d’aquestes característiques. La mostra aprofita tots els recursos posats a la seva disposició per endinsar-nos en la figura de l’arquitecte i el seu art, la seva genialitat i les idees revolucionàries que l’han portat a ser l’únic arquitecte del món amb vuit obres declarades patrimoni de la humanitat per l’UNESCO.
D’altra banda, la Galeria Carles Taché ja s’hi ha instal•lat definitivament a Montjuic, al carrer Mèxic, 19. En un antic taller tèxtil, de bigues de fusta i columnes quadrades de maons, ara dorm l’art contemporani insígnia de Barcelona. A l’estiu ja vam assistir a la presentació dels paisatges congelats de Fernando Moleres. Però ara podem veure tota l’esplendor de la remodelació que ha fet Jorge Vidal Tomás. Nivi, eteri, un edifici que respecta el seu passat, dignifica les obres exposades i serveix als seus propòsits. Però també és un edifici simètric, en què els despatxos de Carles Taché i el seu fill queden diametralment oposats, o frontalment iguals (Al destino le agradan las repeticiones, las variantes, las simetrías). Les obres que són exposades des de dijous, sota el títol: Exposició Inaugural aplegant a Tony Cragg (Liverpool, 1949), Antoine d’Agata (Marsella, 1961), Michael Joo (Ithaca, NY, 1966), Cornelia Parker (Cheshire, 1956), Javier Pérez (Bilbao, 1968), Sean Scully (Dublín, 1945), Bosco Sodi (México DF, 1970) y Keith Tyson (Ulverston, 1969).
L’obra Nature painting (2010) de Keith Tyson, mostra com la natura, la vida, s’obren camí per si mateixos, ja que l’artista aboca (evoca) diferents pintures i components, que sobre l’alumni que els hi fa de suport es barregen i fonen, generant textures, llums, ombres; composició. Les formes, però, no ens deixen d’evocar l’obra de Yago Hortal, però, sense la festivitat d’aquest darrer. Amb Tyson veiem que la natura, és greu, una mica àcida. Així com al costat de l’obscuritat sempre sorgeix la llum.
La gravetat dels fets també la veiem en l’obra de Sean Scully Wall of Light Pink Grey Sky (2011), on la solemnitat de l’acte creatiu actua a mig camí entre el minimalisme i l’expressionisme abstracte. Els camps de colors ben acotats, generen entre ells caminals vermells. Sense que hi hagi cap relació possible més enllà de la del meu subconscient, penso en Camí amb homes (1944) de Jean Dubuffet. Com si ens marques un camí cap a un ens superior. Aquest mateix artista és el que ha dissenyat el cartell de La Mercè d’enguany. Si bé és una artista solemne i greu, pel qual la creació artística no és un acte trivial, els assessors de l’ajuntament, han oblidat que La Mercè és un acte completament trivial pel qual es necessita alegria, no transcendència.
A poc a poc, les coses canvien, es transformen, ja que la gent que manava, comprava o obeïa evidentment no és la mateixa. En aquest impàs, moren o neixen les seves alternatives. Però també hi ha clars exemples d’institucions, Carles Taché hauria de ser considerat una institució, que s’adapten i marxen de Consell de Cent per anar a la modernitat geogràfica de Montjuïc, que sabem crear projectes nous, (Carles Taché Projects) i poden satisfer les expectatives que hom li ha dipositat. Per què encara que hàgim d’anar cap al més trencador dels futurs, haurem de seguir aprenent a fer les coses bé de la mà de qui en sap més. Només així podrem conservar la nostra essència i ser coherents.