Les eleccions d’aquest 27S han trencat un esquema ètnic i de símbols que ha fracturat la cintura de polítics i analistes. És interessant observar com les banderes han desaparegut en els actes independentistes mentre Iceta exposa una enorme rojigualda per presentar Pedro Sánchez. És important destacar com qui fa ús de l’origen dels pares i els avis són aquells que abanderen el progressisme des de Madrid amb Podem i aquí amb ‘Catalunya sí que es pot’. És contundent observar places de l’àrea metropolitana plenes quan els partits favorables a l’Estat català fan actes.
Si alguna cosa ens ensenya aquest procés cap a les eleccions més importants de la història recent de Catalunya és que els esquemes clàssics de la política, els eslògans i l’organització, han quedat antics. Ho són, bàsicament, perquè hi ha un bloc format per forces amb seu a Madrid que interpreten que la societat catalana no ha canviat, que allò que abans funcionava només necessita una mica de maquillatge. L’estratègia és de manual, les primeres espases de la política espanyola acompanyen els candidats de Catalunya per gaudir d’un bany de masses. No comptaven, però, que el context ha canviat considerablement i que l’argumentari arrossega menys seguiment fanàtic que en anys anteriors. Pedro Sánchez i Rajoy escenifiquen el sucursalisme que Pablo Iglesias intenta modernitzar amb un discurs antic i caspós sobre els orígens. El líder de Podem canta, balla i parla a ritme de música rere unes polítiques tan semblants a les del PSOE com les de C’s amb el PP. Els quatre partits s’esforcen a exposar que el president Mas s’amaga quan Rajoy tapa Albiol, Iglesias a Rabell, Rivera a Arrimadas i Sánchez a Iceta.
El discurs que han exposat ‘Junts pel Sí’ i ‘CUP-Crida Constituent’ és antagònic al del bloc del ‘no’. Mentre el sobiranisme guarda la bandera per refermar la convicció que va fer possible la cadena humana de la Diada de l’any 2013, tots junts sense importar l’origen, ideologia i identitat, l’unionisme o reformisme compleix els esquemes clàssics malgrat trobar-se davant un comicis excepcionals.
Com diria Eduardo Reyes: “aquí ningú es cobreix amb la bandera perquè quan fa fred volem mantes”. I els orígens? El mateix candidat ho exposa: “sóc espanyol, cordovès i català. La meva pàtria és la terra que trepitgen els meus fills i néts. Pensant amb ells i amb els meus pares que varen venir aquí a la recerca d’oportunitats fa cinquanta anys votaré ‘sí’”. Un missatge positiu davant la teoria de la por i l’odi.