Per a molta gent de la meva generació José Maria Aznar és una figura política que no ens queda gaire lluny però que recordem amb certa divagació. Quan parlava català en la intimitat i s’unia a Bush i Blair en el pacte de les Açores amb prou feines arribàvem a la quinzena. Em sorprèn gratament que alguns vulguin recuperar la seva figura per combatre l’independentisme a Catalunya, serà una noble lliçó d’història per descobrir un personatge que es queda curt davant la primera línia del Partit Popular que, segons les enquestes, seguirà governant fins al 2019.
La meva generació ha descobert figures destacades com Mariano Rajoy, l’home que va engegar el recull de quatre milions de firmes contra l’Estatut amb el famós “firmi contra Catalunya” i que res ha fet per resoldre l’encaix. El líder de la campanya de la por que ell mateix ha boicotejat per manca de comprensió lectora de la Constitució. José Ignacio Wert, antic ministre de Cultura i Esport i ara cap de la Delegació Permanent d’Espanya a l’OCDE que pretenia “espanyolitzar” els alumnes catalans i tirà endavant una llei d’educació que saltava les competències de la Generalitat. I com oblidar-se del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, conegut per fer pressupostos que inverteixen un 8% menys del PIB català i que es vanta de rescatar Catalunya a través del FLA. Un fons de liquiditat que explicava metafòricament molt bé un membre de la CUP: “A la família tots posem diners en un pot, quan en necessito, mons pares em donen una part d’aquests que després he de retornar amb interessos. Generalment acostumo a necessitar el que aporto, així que pago per tenir allò que és meu…”.
En terreny català, per la seva part, la figura del Partit Popular que despunta i sembla tenir per davant un llarg recorregut és Xavier García Albiol, qui fou alcalde de Badalona i que remou el seu electorat a través de consignes racistes. La seva antecessora, Sánchez Camacho, serà coneguda per aquell episodi al restaurant La Camarga del còmic ‘Mortadelo y Filemón’.
Amb tot aquest historial, per a la nostra generació, topar-nos amb un expresident del govern espanyol que afirma “Catalunya no pot seguir unida si no segueix sent espanyola” ens sembla un gra de pebre davant un plat de xili. Aznar no torna, perquè mai ha marxat. Com ell mateix afirma. Amb les noves figures ens hem de preguntar, com serà el següent? El llistó és exigent.